COLZE A COLZE

GOSSOS I LLOPS

2010-06-27T13:07:00.000-07:00

De sobte hem caigut del cavall i ens hem adonat que ens sobra de tot. Sobren municipis, sobren diputacions, autonomies, funcionaris, despesa i fins i tot rotondes amb jardinet. El model venerat per tot Europa com a model de descentralització ara resulta que es la causa de totes les nostres penes. La realitat és que hem anat omplint el cabàs d'administracions sense treure'n d'altres i això fa que, per exemple, a Catalunya tinguem 6 ens polítics als quals hem d'acatar: Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació, Generalitat, Govern Espanyol i Govern Europeu. Tots tenen la necessitat de fer lleis per a tot i crec que estem entrant en una temporada de prohibicions pertot arreu que ens té molt atarantats. Algunes es contradiuen com passa a Barcelona, on es pot anar nu de pèl a pèl per carrer però no sense camisa, o amb la d'anar amb al cara destapada pel carrer que pot deixar algun poble sense carnavals o professons de Setmana Santa.

Tot just entrada la democràcia, vaig conèixer un economista de Barcelona, de cert prestigi, membre de Convergència i amic de polítics coneguts com Trias Fargas o Macià Alavedra. Ell ja preveia llavors que en els primers anys de les administracions catalanes tot el funcionariat treballaria amb el cor (eren gent que tenien possibilitat de defensar les idees polítiques d'alguna manera més tranquil•la que corrent davant la policia) i molt eficientment, però que passats uns anys entrarien amics, fills, gent d'afinitat política que anirien desactivant l'eficàcia de l'inici. Tot i aquest declivi, hem de reconèixer que necessitem i tenim molt bons professionals que cada dia lluitem per fer una societat millor.

Jo crec que amb les noves tecnologies es podria fer fàcilment una oficina única a l'ajuntament on es poguessin arreglar tots els tràmits amb qualsevol administració, fins i tot policia, Seguretat Social o Hisenda. Així podríem estalviar molts de viatges a Tortosa, Tarragona o Barcelona i (a part de la facilitat per als usuaris, amb l'estalvi d'hores i de costos de viatge) augmentaríem la productivitat, aquest valor que, segons sembla, ens falta tant.

El mal endogàmic de la burocràcia és la seva retroalimentació. Per si mateixa va creixent i creixent. Augmenta els seus tentacles alimentada moltes vegades pels polítics, que hi veuen la possibilitat d'ocupar més poder: Quan era petit, al poble, una dona vella (d'aquestes que no sabien de lletra però eren llestes) me va comptar un conte, que pot il•lustrar-nos una mica. El conte deia així: Un dia es van reunir tots els gossos per a mirar d'acabar d'una vegada amb els llops. Tots es van excitar amb la idea i hi van assentir. En ple èxtasi fratricida, va sortir un gos i va fer una pregunta que va fer callar tothom: “I, si matem tots els llops, per a què ens necessitaran a nosaltres?”

OLIVERES, INDÚSTRIA I ALTRES COSES

2010-06-27T13:01:00.001-07:00

OLIVERES, INDÚSTRIA I ALTRES COSES

Avui he vist en una llibreria un llibre, Com treballar solament quatre hores, i m'he fet una reflexió: “O vivim en un món feliç o estem creant un món irreal”. Diuen que la ficció supera la realitat; una vegada vaig veure una pel•lícula de ciència-ficció que mostrava el món a l'any 3000: la gent no treballava i havien muntat un sistema en què la terra donava els fruits sense conrear-la. Aquest és el futur? Molta joventut ja no treballa fins que surt de la universitat, si troba treball; si no, es queda a casa dels pares a viure a costa d'ells. Ha passat l'època d'aprenents, molts dels quals van aprendre un ofici o es van quedar amb el negoci de l'amo o van muntar el seu imperi.

Jo vaig ser dels molts que el diumenge tenia una paga de solament una pesseta per anar al cinema i per a un entrepà a la mitja part, i no em queixava perquè a casa ningú es queixava, i damunt vaig ser aprenent des dels nou anys en el negoci dels meus pares; mentre els meus amics jugaven jo treballava. Crec que el treball dignifica la persona; de mitjana, una persona als 22/25 anys es posa a treballar i als 55 anys ja es prejubilen. Gran part de la seva vida es viu a compte dels pares i altra gran part a compte de la societat per la jubilació.

Que fa una persona prejubilada als 55 anys, sentir-se poc útil? Crec que és època de tornar als aprenents, que no es doni la paga els diumenges, que la joventut es busqui la vida i que als 18 els posin les maletes a la porta. Crec que és moment de muntar uns sistemes en què tothom tingui treball i la jubilació arribi als 70 anys i s'acabin les prejubilacions. Som capaços els humans de demostrar la nostra humanitat d'ajudar Haití i no som capaces d'ajudar-nos a nosaltres mateixos i crear un sistema d'una vida millor.

Quanta joventut de la Sénia cuida les oliveres? Què serà d'aquestes oliveres dins de cent anys? Que serà de la indústria del moble si no hi ha una transformació total? No és cap utopia pensar que la Sénia es pot quedar sense indústria ni vilars. Què serà de la nostra vila dins de 60 anys? La joventut que llegeixi aquest article me dirà que sóc dels antics; doncs sí, però de valors, d'esforç. Prefereixo la gent amable i treballadora que van fer grans coses i van construir, als 60-90, una Sénia millor.

Crec que el futur serà tornar als valors d'abans que han fet gran la societat, en educació, en el treball, en l'ordre familiar; que cadascú triï el seu camí, el de treballar quatre hores i viure a l'esquena dels altres, o a la manera antiga i tornar a temps passats amb estalvi, treball i esforç. Fa dies vaig preguntar a un jove: “Què passa si et falta el treball del moble?” I em va dir: “ No passa res, els meus pares tenen mil oliveres i em faré pagès“. Tant de bo hi hagués molts joves amb aquest pensament.

L'ART DE CONVERSAR

2010-05-24T02:10:00.001-07:00

La memòria de les persones és molt selectiva i, bé perquè arxivem millor les coses bones que les dolentes o perquè a base de recordar les coses bones abans que les dolentes que ens ha passat, solem recordar les coses passades com a més plagudes. Així, a còpia d'anar creuant una darrera l'altra, any darrera any, la data de l'aniversari, correm el perill de considerar sempre que “lo d'abans era millor”, de pensar que les reunions a la fresca, asseguts en dures cadires, potser era molt millor que seure al sofà veient una bona pel•lícula, o distreure's matant alienígenes en algun videojoc.

Amb una passejada pel poble l'estiu passat, ens vam adonar que ja no molta gent surt a fer la tertúlia al carrer i prefereixen quedar-se a casa amb la tele i l'ordinador. Ja han passat els anys dels rogles de cadires a tots els carrers, de les xerrades fins a mitjanit i de la relació sana entre tots els veïns. I pensat-ho arribem a la conclusió que això d'abans sí que era bo, no com ara.

Les reunions al cafè, les reunions de dones al matí que anaven a fer la compra o les tertúlies a la fresca eren i són part fonamental de la vida comuna de la població que, per si mateixa, necessita saber qui està bé i qui malalt, qui necessita què, qui pot ser perillós i qui de fiar.

Les tertúlies de la fresca a l'estiu a actuen com a transmissió oral dels fets del dia i ajuden a forjar a poc a poc una comunitat. A la posta de sol, després de sopar, quan el carrer ,sovint acabat de regar, ofereix una temperatura agradable que contrasta amb la calor de les cases, la gent surt a fer petar la xerrada. Es parla del dia, de com va l'hort, del que ha passat al món, de com cadascú veu les coses. Les tertúlies són pietoses amb els que pateixen, generoses amb els que necessiten ajuda i implacables per a tots aquells que s'han desviat del que socialment és considera bo.

Darrerament es parla molt que els joves no cultiven el llenguatge perquè amb les noves tecnologies s'escriu molt però malament i es parla poc. Les relacions amb els sms i els xats tenen la particularitat de la immediatesa i de poder relacionar-se amb gent de molt lluny però es perd la proximitat i la relaxació de la comunicació pausada en un rogle a la fresca. Es perd el costum d'escriure bé i de parlar esperant al torn i pensant mentrestant el que es vol dir.

Conversar ve del llatí conversus, és a dir convertir-se, i segurament tal i com anem conversant ens convertim en algú diferent. Podem dir que després d'una conversa som una mica diferents de com érem abans de començar-la perquè l'intercanvi de paraules fa fluir la informació que ens va transformant en el que, a poc a poc, som.

Per això, les xerrades a la fresca són tan importants per a l'enriquiment i la cohesió de la nostra forma de vida i per això hauríem de potenciar més les enraonades i cultivar més l'art de conversar.

LA FRESCA

2010-05-24T02:09:00.001-07:00

Amb el meu amic Manel Viñals, l'any passat, al mes d'agost, vam recórrer els carrers de la Sénia a la recerca dels últims romàntics de la nit, de la tertúlia, del veïnatge: són la gent de la fresca.

Fa anys els seniencs vivien al carrer, les portes estaven obertes, quan un descarregava un carro d'olives o venia de l'hort, els veïns l'ajudaven; quan hi havia un part les veïnes ajudaven; els amics d'infància eren els veïns, la gent vivia més al carrer. Avui, i cada cop més, vivim dins de la nostra casa. La modernitat, les televisions, l'aire condicionat són els que a poc a poc han fet que la fresca tingui cada vegada menys gent. En menys de deu anys ha baixat en picat la gent de la fresca; solament quatre o cinc rogles grans: Felip II, carrer Major, plaça Sant Josep i Carme, etc. Ni cinquanta persones trobem el dia 21 d'agost del passat any.

Cada rogle té el seu encant, però tots parlen del mateix: del govern, de les festes, de la crisi, o de la vida. Els de la plaça Sant Josep estan enfadats amb les autoritats, ells reguen el seu arbre i l'ajuntament no els arregla la font. "De què parlem? De tot, fins i tot a de la gent que passa".

Abans els seniencs baixaven al pont vell i pujaven un marraixó d'aigua fresca. Al setembre desfeien fesols mentre es parlava i al final un treia un meló o una ampolla de xampany, o un tros de cóc per celebrar els sants, els aniversaris o qualsevol esdeveniment.

Segons ens diuen els que ara estan a la fresca, no es critica, "Es parla, es comenta". El que resulta curiós que en la majoria de rogles els homes estan en una minoria total. Uns es retiren a la una, uns altres a les onze i dos rogles es guien per les campanes. Abans el carrer Major tenia cinc rogles, avui un (amb romaneses incloses). Ens expliquen els rogles de gent prenent la fresca però ara les noves modes són les terrasses.

La fresca desapareixerà a poc a poc i potser que solament quedi la plaça de la Moncloa amb la tertúlia de l'estiu. L'últim romàntic de la fresca no la podrà prendre perquè no podrà asseure's amb la seva cadira al seu carrer, al seu portal, a la seva vorera perquè hi haurà una llei que ho prohibirà, com avui es prohibeix pegar una pixada amb 300 euros de multa.

Quantes històries, quants contes i coses han viscut aquesta gent de la fresca, aquests veïns que vivien feliços sense la televisió que avui és necessitat per a molta gent. Avui hem pres la fresca amb els últims seniencs que mantenen viu aquesta tradició tan bella , tan comunicativa. Mentre molts paguen un psicòleg a les capitals, aquí aquesta gent s'esplaia cada nit repassant el dia, què ha passat al poble, porten de cada veí la notícia del dia, aquí se sap tot. Són els últims romàntics de la fresca.

OBRES FARÒNIQUES

2010-04-26T01:20:00.001-07:00

Els Faraons d'Egipte, a part de moltes altres coses bones, des del moment de nàixer tenien una missió fonamental: fer-la més grossa que el que els havia precedit. I així, a base de tècnica, voluntat i, sobretot, un munt de fidels abnegats que es deixaven la vida pel seu Faraó per un convenciment que els reis anaven potenciant a base de xurriacades a l'espatlla. Com molts dels que la història ha qualificat de grans homes pel llegat d'obres i fites majestuoses que admirem, van fer el que van fer a partir d'explotació d'altres homes, assassinats, robatoris i amb la intenció de satisfer el propi ego.

Les grans obres tenen sempre en comú la falta d'encert dels tècnics a l'hora de calcular-ne els costos, la qual cosa provoca sobrecostos que, a vegades, fan trontollar les economies públiques. És difícil d'entendre com els arquitectes i enginyers poden errar tant en obres que són vitals, que costen molt i que han de ser per a sempre. Potser és pel que em deia un enginyer de camins mig en broma: “No podem fer les obres bé des de l'inici perquè llavors se'ns acabaria la feina”.

Tot i el cost, les obres faraòniques d'Egipte tenien un gran avantatge, perquè una vegada feta la inversió no necessitaven cap tipus de manteniment. Es posava el faraó finat dintre de la piràmide, amb el seguici, l'or i tot el necessari perquè el camí cap al més enllà fos plàcid, es tancava i allí s'acabava la història. El problema de moltes de les grans obres que s'han fet en els darrers anys és que tenen costos de manteniment que seran difícils d'assumir per les administracions que, per la crisi, han vist minvats moltíssim els ingressos.

En aquest context, la construcció d'una piscina coberta al nostre poble ens pot portar despeses d'amortització de l'obra que, amb el temps, segurament es podran pagar, però sobretot portaran unes despeses de manteniment que poden hipotecar el futur de les inversions per sempre. Està clar que la piscina coberta es un avenç social molt important perquè permetria a molts veïns que no tenen cotxe o temps, etc. de poder practicar la natació cada dia durant tot l'any i això representa millor salut, més qualitat de vida i, en definitiva, una millora important en el benestar de tota la població. Tot i això, crec que tots els que vam creure que era un projecte possible, hauríem de fer una reflexió sobre si val la pena pagar aquest preu hipotecant el futur.

Sembla que la crisi serà llarga i exigirà molts sacrificis. De dalt a baix les estructures de l'estat quedaran tocades i, per les pròpies necessitats de caixa de l'administració, tot indica que cada cop es demanaran més diners i se'n donaran menys. Els pròxims anys no seran els més adients per emprendre obres faraòniques.

MADRID

2010-04-26T01:19:00.001-07:00

Vaig néixer a Beseit, vaig arribar a la Sénia als nou anys i en fa més de vint que visc a Madrid i exactament en un barri molt castís, Chamberí. Vaig arribar a aquesta ciutat un 1986 per només uns mesos i m'hi vaig quedar; porto aquí gran part de la meva vida. Sense adonar-me'n, m'he enamorat d'aquesta ciutat i sobretot del meu barri, que sembla un poblet per la seva gent. És el barri on viu més gent gran, és molt normal trobar a l'estiu a les terrassetes set dones entre 70 o 80 anys, totes súper arreglades, prenent-se les seves tortitas de nata.

Madrid té alguna cosa especial. Aquí hi ha marxa al màxim, és on se celebren més manifestacions, els caps de setmana la joventut viu al màxim, els dijous comencen a sortir i els caps de setmana obren moltes discoteques fins a les sis del matí; aquí hi ha de tot, fins els homosexuals tenen el seu barri, Chueca, que té els pisos a preus prohibitius. Madrid és la ciutat de la pintura (El Prado, Museu Tysenn)(el Retiro, 120 hectàrees) i als afores un altre gran parc (la Casa de Campo, amb 1.772 hectàrees.)

La Sénia és el meu poble i Madrid és on visc i el gaudeixo, gairebé sempre caminant o corrent pel Retiro fent footing o prenent canyes pels bars, perquè aquí és un plaer prendre unes cerveses o uns vins sempre: et posen unes tapes gratis; i fins i tot en al bar de sota de casa meva, El Jamonal, donen a més de la tapa un bol de brou, i tot gratis.

Madrid ha canviat barris que quan vaig arribar tenien 10.000 habitants ara en tenen 100.000. Fa uns dies el marit d'una amiga em va acompanyar al millor camp de golf d'aquesta ciutat, a la Moraleja; vaig preguntar quan costava fer-se'n, soci, només com a curiositat i gairebé em desmaio quan m'ho va dir: 100.000 euros l'acció. Els socis d'aquí són els que manen a Espanya; i és que aquí hi ha molts diners. El llagostí de Vinaròs o peixos de tot Espanya es paguen aquí més que a tot arreu.

Els madrilenys, anomenats Gats fa anys, eren pocs: eren d'Àvila, Segòvia, Sòria, Gallecs... només cal dir que hi ha més propietaris de restaurants de la població de Puebla de Sanabria (Zamora) que gairebé habitants té aquesta població. Amb l'arribada de la globalització hi ha algun barri que té més llatins que madrilenys.

Madrid té alguna cosa especial i ara més, ja que el centre l'estan fent a poc a poc per a vianants. Visitar la Plaça Major i veure la seva gran extensió és com anar a una altra època; veure la Gran Via, que recentment va complir 100 anys, els seus edificis, la gatzara... és com ficar-te en una pel•lícula.

Vaig arribar a Madrid fa vint anys carregat d'il•lusió. Van ser anys durs, les vaig passar de tots colors, sense un duro a la butxaca: van batre rècord tres dies en què el meu únic aliment va ser una barra de pa. Vaig sortir endavant amb sort i sempre amb fe. Un diumenge vaig canviar la meva vida; temps després vaig començar a escriure a El País i després, sense un duro, muntava una editorial. Aquí segueixo amb la mateixa il•lusió de sempre escrivint cada mes a Lo Senienc des de Madrid, aquí a la capital i com diuen de Madrid, al Cel. I jo els diré que si algun dia vénen a Madrid, aquí tenen casa seva, avui i sempre, perquè porto la Sénia al meu cor, Madrid a les meves venes i el meu altre amor, Puebla (Mèxic): per a totes la meva ànima.

SENSACIONS

2010-03-25T01:58:00.001-07:00

Fa temps vam visitar, amb uns amics, l'Alguer per fer vacances i comprovar si allí la gent parlava el català. Vam trobar molta gent que el parlava, encara més, quasi tothom que vam conèixer parlava el català més o menys bé. Els directors de les corals (anàvem amb Andreu Martínez), el carnisser, el director de la ràdio, el de la tintoreria la Catalana o els mariners que no entenien perquè quan a Catalunya Ràdio feien el temps parlaven de les terres de ponent (A Catalunya les terres de ponent es Lleida però a l'alguer es Catalunya i els estranyava que es referien a “ells mateixos” com les terres de ponent). Fins i tot un guàrdia municipal, en sentir-nos parlar el català, ens va retre vassallatge com a visitants de la pàtria mare i ens va perdonar una multa d'aparcament. Nosaltres vam sortir d'allà amb la sensació que tots els vilatans de l'Alguer parlaven català; en canvi, tota la gent que hi ha estat i amb els qui he parlat diuen que no el parla ningú. Així és que les sensacions són molt personals, importants i, a vegades, contradictòries.
Amb la crisis i amb els política, les sensacions també son importants i molt contradictòries. Tinc la sensació que tots els polítics miren massa de repetir eleccions i d'apartar-se de tot el que s'anomena políticament incorrecte. Fugen espantats del que pensen que els traurà vots i corren com pollastres sense cap, pegant voltes i buscant una porta oberta que els porti al oasi plàcid del que, tenen la sensació, és políticament correcte. Però, malauradament, la situació econòmica ha tancat totes les vies de gestió fàcils i només ha deixat camins d'esquerdes que per ser transitats exigeixen barallar-se amb quasi tothom.
Igual podria passar que tots plegats siguem més intel·ligents i que la seua decisió de no fer una cosa perquè pensen que els traurà vots els comporte tot el contrari. Ara uns tenen la sensació que fent reformes perdran vots i els altres troben que si arriben a acords també. Uns anant contra els bous i els altres reaccionant-hi a favor, sempre pensant en el rèdit electoral del futur immediat i basant-se en les seves pròpies sensacions.

Tots encenem la bombeta de la llum, tenim calefacció i sabem que la llum vé d'on vé i aquí, a Tarragona, que ja tenim el futur hipotecat amb 3 nuclears, ara cal estar en contra del cementiri de residus per no perdre vots. La meva sensació és que tothom sap que anirà a Ascó i que potser caldria ser molt més pragmàtic i deixar aquest teatre que tant cansa a la gent.
Som molts els que teníem la sensació que un govern sociovergent (Ciu+PSC), a la manera alemanya, hauria anat molt bé per desenvolupar l'estatut i per prendre les decisions necessàries per superar la crisi, però està clar que les sensacions dels que havien de decidir no eren les mateixes.
I, com que en el món actual sembla que necessita les convulsions periòdiques per a la seua pròpia autoneteja, i com que quan teníem la sensació que érem rics, resulta que no ho érem tant, crec que ara potser estem molt millor del que ens sembla i tampoc som tant pobres. Però es clar que això només són sensacions.

L'ALCALDE SENIENC, UN XINÈS

2010-03-25T01:58:00.000-07:00

Fa uns dies havia de viatjar a Barcelona. Per preparar-me un entrepà, vaig anar a comprar pa i a la fleca de tota la vida no ho vaig poder afer: havia tancat i per sempre ("Per tancament del negoci"). I per això vaig haver de comprar amb presses en una botiga d'alimentació de xinesos. Vaig arribar a Barcelona i abans d'anar-me'n a dormir, vaig fer una volta pel barri i em va venir de gust menjar-me un entrepà de pernil amb pa amb tomàquet. Vaig entrar en un bar que vaig veure que també estava regentat per xinesos; vaig demanar l'entrepà i me'l van servir sense tomàquet, estava insípid; m'ho vaig menjar de mala gana i vaig sortir emprenyat del bar.

Per curiositat vaig voltar uns deu minuts i tots els bar que vaig trobar eren de xinesos o d'altres nacionalitats i no cap autòcton. L'endemà vaig parlar amb el propietari d'un bar, que era català, que em digué: "Sí, estan agafant tots els bars els xinesos, perquè els d'aquí o és que no tenim ganes d'agafar aquests negocis o no tenim ganes de treballar". Em recordà fa uns anys quan els d'aquí anaven a treballar a altres països, als anys seixanta, i es volien menjar el món; o baixàvem els de per amunt que no teníem una perra, per treballar a les fàbriques.

Si fa uns anys s'hagués dit que a la Sénia hi havia dos macrobotigues de xinesos, ningú no ho hauria cregut. I no hi ha una botiga, ja n'hi ha dos: la ficció supera la realitat. La dada està aquí: els xinesos estan comprant participacions de moltes empreses del món, en les vendes al detall. lLs vendes al detall als Estats Units van registrar un rècord de 380.000 milions de dòlars al mes ell novembre de 2007. Avui en dia, el ritme mensual és més aviat de 345.000 milions. Al mateix temps, les vendes al detall a la Xina van passar d'un ritme de 110.000 milions de dòlars al mes a 150.000 milions en l'actualitat.

A Madrid hi ha més de 5000 negocis dominats per xinesos: alimentació, restaurants, perruqueries, botigues de roba, etc. El problema no és dels xinesos, el problema és que molts treballs que no els volien molts espanyols (hostaleria, empleats de supermercats, servei domèstic i altres treballs) l'han agafat altres nacionalitats i aquests no deixen anar la seva quota de mercat i treballaran al preu que faci falta.

Els d'aquí no volien aquests treballs perquè estàvem en l'època de la bonança i ara els volem però ja no els podrem tenir perquè altra gent --amb gana i ganes-- han agafat el pastís i, com els xinesos i els que no són xinesos (indis, brasilers---), tenen fam de menjar-se el món venent roba, pa, amb els bars o amb les perruqueries a meitat de preu.

Aquí a la Sénia hi ha dues botigues de xinesos; no s'estranyin que d'aquí a cinquanta anys hi hagi un alcalde xinès fill d'un xinès i una senienca.

EL BULLI I ELS MOBLES

2010-02-22T08:11:00.000-08:00

Aquí a la Sénia no tenim El Bulli, però hem tingut bones fondes i bons restaurants: Fonda del Centre, Comerç, Casa Peret, El Trull, Font de Sant Pere i la restauració senienca segueix tenint bona tradició: el Moli l'Abat, que barreja la seva bona cuina amb els encants de la nostra natura; Casa Manolo, el clàssic de tota la vida que sempre ha mantingut una línia d'un menjar casolà; el Gran Sol, amb Paco sempre al capdavant; i ara el nou hotel.

Fa pocs dies saltava la notícia que el Bulli tanca. El millor restaurant del món de l'artista Ferran Adrià, amb un preu per menú de 1.000 euros –sí, l'han llegit bé-, només atén 160 dies a l'any, 8.000 comensals i té tres milions de sol•licituds que no poden atendre. Ferran Adrià ha decidit tancar el restaurant per dos anys, meditar i després l'obrirà amb una nova filosofia. S'imaginen que l'ésser humà pogués aturar-se per meditar dos anys i fer un canvi en la seva vida?

El fenomen d'aquest restaurant que ha sortit a totes les portades del món és digne d'estudi en molts aspectes. ¿Com un restaurant perdut en un poble de Girona ha trencat motlles de la cuina del món? Com veuen, tot i la crisi, sempre hi ha oportunitats de fer coses grans. Fa pocs anys, el fenomen Zara estava sols a Espanya i avui és el líder de la roba al món; als anys 60 el Corte Inglés només era a Madrid, avui està en gairebé totes les províncies d'Espanya. El moble Senienc, als cinquanta, només estava en fusteries i es va passar de ser un poble de les papereres i pinzells a les fabriques del moble.

Ferran Adrià ha vist que ha tocat sostre i que havia de meditar per reinventar-se. Potser al sector del moble li va tocar el seu torn fa anys i potser feia falta prendre's dos anys sabàtics per veure el futur millor i no seguir amb una expansió sense control que l'arribada de la crisi ha posat en entredit.

De fenòmens com el del Bulli n'hi ha molts a Espanya i al món. Queda demostrat que, en els negocis, no tot és qüestió de sort, és qüestió de posar molta imaginació i també saber parar a temps. S'imaginen que moltes indústries en ple creixement haguessin pres mesures per a una possible baixada de vendes i haguessin buscat nous mercats? S'imaginen si alguns empresaris s'haguessin retirat al convent de Benifassà un hivern sencer a meditar el futur de les seves empreses i del sector?

Tot té el seu sostre i Ferran Adrià ho ha sabut veure. L'ésser humà necessita, de vegades, fer canvis i donar-se un respir. Jo conec un empresari que ho va fer fa anys i aquest any creixerà en vendes. Aquest empresari. un bon dia, va decidir meditar lluny de la Sénia, en un altre continent, i els resultats que ara té són bons.

Jo crec que no hi ha crisi, no n'hi ha! El Corte Inglès està ple sempre, als bars i a la gasolinera de la Sénia van més cotxes a proveir que fa tres dècades. Hi ha crisi d'idees i de canvi, i la més gran la té el senyor Zapatero i l'oposició. Però això és per a un altre capítol.

EL NEN INMIGRANT (2)

2010-02-22T08:08:00.000-08:00

Al poble teníem una tenda molt petita, amb poques coses i totes darrera del taulell. En aquella tenda vaig fer, amb 5 o 6 anys, la meva primera transacció econòmica important: Vaig decidir bescanviar una pesseta (0,006 €) i me van donar 10 perres (0,0006 €) amb les quals podia comprar el mateix que amb la pesseta. Amb la butxaca plena de ferro, vaig veure clar que era millor la qualitat que la quantitat. Cada mes venia un home amb un Land Rover vell (que, com que era de Xert, responia al nom de xertolí) que venia queviures i comprava conills.

A la Sénia passava tot al contrari: O, i tant!. A l'economato de Bellaubí o a la tenda nova de la Canyissana et podies passejar entre quantitats de menjar que només esperava que l'agafessis. Pel que fa a la carn, amb les carnisseries, adéu a la cansalada rància i a les botifarres florides; era com si cada dia matéssim el porc. I amb el peix no cal ni parlar-ne: era molt més fresc, tot i que netejar-lo amb aigua de la sèquia del riu o passejar-lo amb poals pel poble en plena calor no era precisament l'excel•lència en higiene alimentària.

La Guàrdia Civil feina una ronda mensual pel terme i visitava cada mas i cada poble dels Ports. Es notava que eren Guàrdies Civils perquè sempre solien estar molt seriosos i anaven vestits de verd; en lloc d'avarques portaven unes botes negres llampants, corretja negra, jaqueta i capa verdes, i en lloc de boina lluïen un barret estrany que, això sí, sempre estava lluent. El règim els obligava a fer aquelles tortuoses rondes per evitar que algun masover es tornés a tirar al monte. El perill no existia, perquè la gent estava molt cansada tal com reflectia la cançó: Al barranc de Vallibona / han entrat tres fil•loxeres: / La Guàrdia Civil, els maquis / i el cuc de les pataqueres. Un dia que jugàvem al parxís, ens van preguntar qui guanyava i un va contestar: “Lo qui no perd.” No sabem el que va passar a la nit, però al dia següent la mestra ens va haver d'explicar que aquells senyors vestits de verd eren la policia i que mereixien respecte i un tracte educat. Això ens obligava a vigilar un dia al mes; però a la Sénia s'hi estaven seguit i necessitarien estar atents el 30 dies del mes. La cosa es complicava.

Aquí hi havia un capellà molt trempat que sempre t'agafava la mà i te la premia fort; i els escolanets eren molt professionals, no com nosaltres que, amb els cursos ràpids que ens feien, amb prou feines sabíem tocar la campana quan estava l'hòstia a dalt de tot. Però la intensitat de les misses no impedia que alguns homes reneguessen molt. Sorprenia veure com la pràctica els permetia encetar o acabar cada una de les frases amb un renec.

Fa trenta anys les diferències eren sobretot estructurals i reflectien clarament dos societats que, encara que pròximes, portaven ritmes diferents: Una d'agrícola, sense expectatives i amb l'única sortida de l'emigració; i l'altra amb procés d'industrialització, de creixement, de canvis. La Sénia començava el seu desenvolupament a partir d'anar engolint tots els pobles de la vora que, amb impotència, veien com el futur només els obria la porta de l'abandonament de cases, costums i amics. Jo vaig arribar i me vaig convertir, sense saber-ho, en un nen immigrant.
Manel Vinyals

EL NEN INMIGRANT (1)

2010-01-24T13:45:00.002-08:00

El fet de participar fa un temps en una taulo rodona sobre immigració i arrel de les preguntes que va planejar Maite Fonollosa em van fer que en certa forma jo també vaig ser un immigrant i a partir d'aquesta idea vaig anar pensant les coses diferents que vaig trobar a la Sénia que no tenia al poble. Sembla mentida les quantes coses podien canviar en tant sols 30 kilòmetres de distància. Me'n han sortit tantes que, tot i concentrar, m'obligarà a fer el relat en dues parts.
Una de les coses fonamentals que vam trobar a la Sénia va ser l'aigua corrent per la comoditat que significa el no tenir que carrejar l'aigua d'una font llunyana per cobrir les necessitats de casa. L'aigua corrent permetia amés millorar les feines de casa com rentar els plats, tenir una rentadora o aprofundir en la neteja del cos amb un estri en forma de telèfon anomenat dutxa. Un pou o una bassa era la quantitat més gran d'aigua que havíem vist i descobrir el riu, amb l'aigua corrent pura i cristal•lina va ser un regal que vam gaudir cada tarda de l'estiu. Encara avui el riu es un privilegi que te la Sénia i que no valorem prou bé.
A la Sénia feia molt de vent, un vent infernal tant fort que no es podia ni explicar i quan nevava, la gent s'alegrava i sortien al carrer tots contents. Nosaltres avesats a les grans dificultats d'incomunicació que ens portava la neu, a tenir que dedicar molts esforços per obrir camí per anar a l'escola, a donar menjar als animals o a la carretera per que purgués arribar un metge en casos de necessitat; no enteníem les raons d'aquella alegria.
A l'escola les coses no eren com al poble, eren molt diferents, ohh!, sí, sí, molt diferents. Acostumat com estava a viure en un univers Heidià, innocent, sense maldat. amb un gos blanc cuidant unes cabretes blanques que pasturem per una herva verda amb flors plenes de papallones i amb unes muntanyes nevades al fons vaig descobrir que aquí les coses eren diferents. Els xiquets eren més cruels, et feien bromes pesades i calia posar-se al dia en la nova etapa de competitivitat que s'albirava. A la serra anàvem a una escola de 8 o 10 alumnes repartits amb tots els cursos i amb mitja dotzena de llibres passàvem l'any, però aquí hi havia EGB i ens vam omplir de llibres i fitxes per a estudiar. L'aclaparadora presència de llibres i la falta de costum va fer que el primer dia de classe em deixes les fitxes a casa. El director, don Diego, se'n va adonar, me va clavar una mirada assassina i em va preguntar: ¿donde estan las fichas?, me las he dejado en ca... plaff!; vaig rebre la bufetada més agra i mes humiliant de la meva vida. Definitivament l'univers heidià amb les cabretes s'havia quedat a Castell de Cabres i la vida es posava més dura.

LA PISCINA

2010-01-24T13:45:00.001-08:00

LA PISCINA

Fa anys la generalitat va prometre que cada català tindria una piscina a vint minuts de la seva casa. Aquí en La Sénia, hi ha molts tolls al riu per anar a prendre el bany, moltes piscines privades, una pública que solament funciona en part de l'estiu i cap piscina cobertura per a tot l'any. Fa falta un tanatori, una piscina coberta i tot el que es vulgui demanar. Els partits polítics tots prometien piscina i seguim sense tenir-la, però fa falta una piscina coberta amb un manteniment de 100.000 euros a l'any, el cost és mínim 17 euros per senienc si hi participessin tots però si ho utilitzen entre 200/300 persones el cost és bastant elevat. Tot, es clar, segons es miri perquè el millor esport que recomanen els metges és la natació i molta gent gran el podria practicar si tinguéssim la piscina, a l'hivern estarien millor i viurien millor .
S'ha plantejar fer la piscina coberta on està l'actual piscina d'estiu i així el cost seria la meitat. Està clar que la piscina fa falta i molta gent la demana a crits però hi ha molt que reflexionar per saber si després el poble la utilitzarà. La gent té comerços de gran qualitat en La Sénia i va a comprar fora , la gent del poble té piscina municipal en La Sénia d'estiu i molts seniencs van a Sant Rafel. No seria surrealista veure molta gent anar a la piscina d'Amposta a l'hivern tenint aquí la piscina coberta i és que des que la gent té el cotxe els encanta sortir fora.
“ Jo vaig a anar a la piscina als setanta anys amb aquesta pantxa!! “ Jo fa anys que no vaig a la piscina “ “Jo ni la conec “ són frases de molts seniencs. Tenim piscina a l'estiu i sembla ser que al juliol hi ha molta gent i molts nens i nenes però, a l'agost, hi ha hores que gairebé sembla una piscina privada. Els seniencs, a l'agost, uns estan de vacances, uns altres als apartaments de la costa, uns altres a la platja i molts banyant-se en el riu o en el pantà.
La realitat és que els seniencs gairebé no utilitzen la piscina d'estiu, ho he vist amb els meus propis ulls i a diferents hores, en diferents dies. “ Jo quan vaig semblo un ministra la piscina per a la meva sola “ em deia la meva senyora. Alguns m'han comentat que prefereixen gastar gasolina i anar a la de Sant Rafael amb mes ombra, trampolins i un bar molt tranquil. Vaig estar i, això si, comparada amb la de la Sénia, la de Sant Rafael sembla un petit paradís
L'abonament de la temporada de la piscina és un regal i només costa 48 €. Quasi com un sopar. Crec que la temporada hauria de durar (com fan a Sant Rafel) fins a part del setembre.
I la pregunta seria: Si tenim piscina al mateix poble i gairebé no s'utilitza ens fa falta una piscina coberta?. Pel cost de manteniment crec que no però si que crec que els seniencs es beneficiarien. Estem envoltats d'aigua però només la utilitzem a l'estiu, platges i rius, a l'hivern, es queden una mica orfes i molts seniencs han d'anar a fora.
Tindrem o no piscina? La marquesina del camp de futbol ha tardat deu anys i esperem que la piscina no tardi tant perquè és urgent i és necessària. Després ja veurem si passa la paradoxa de que no s'utilitza o no es valora.

XAMPANYET

2009-12-26T02:15:00.000-08:00

Recordo que quan érem petits celebràvem els grans esdeveniments (que no n'eren gaires, per cert) amb el xampany de Godall. Encabit en una botella verda i fermat amb un tap de plàstic blanc, el vi gasificat d'aquest poble del Montsià complia a la perfecció amb la seva missió expulsant el tap amb força i soltant un brollador de bombolles de vi. La festa se li va acabar i la Champañera Monte Caro -creada per un asturià que es va casar a Godall- el va deixar de fabricar quan la gent va optar per la finor i va passar a consumir el cava de forma massiva.
Passat el temps, vaig descobrir que a Barcelona hi ha un bar que es diu Xampanyet i que té com a especialitat, precisament, servir aquest vi gasificat entre pernils i embotits penjats i per sobre de muntanyes de tovallons de paper i de brossa. Però darrerament m'ha sorprès la irrupció amb força del Lambrusco, un vi que les meves neurones recorden com el vi gasificat de Godall -encara que suposo que el gust deu ser força diferent-, aquell vi menystingut que no va poder resistir a la pressió del totpoderós cava.
Amb la reflexió, cal preguntar-se si el xampany de Godall hauria desaparegut si els seus creadors hi haguessin cregut, si l'haguessin venut sense complexos i haguessin innovat en presentació, mercat, etc. A la Sénia hem tingut molts exemples d'empresaris que han cregut en el seu producte i des d'un cul de món, en un lloc enmig de les oliveres, es van llençar a la conquesta de la península sense manies, amb el cap alt i amb moltes ganes de treballar. Els paperers, pinzellers i moblistes creien en el que feien i, si no funcionava, ho modificaven fins que aconseguien vendre a tot arreu. Tenien fe i la fe mou muntanyes.
Trobo a faltar aquesta mateixa fe en la defensa de productes agrícoles com l'oli. No veig que ens creguem gaire que és un bon producte, que es pot vendre pertot arreu i que l'hem de defensar amb orgull i sense cap tipus de complex. Potser s'hauria d'innovar buscant nous mercats, noves qualitats, noves estratègies.
És el moment de sentir-nos orgullosos i de creure en el que tenim perquè si nosaltres no ens ho creiem difícilment ho podrem transmetre als altres i aconseguir que ens tinguin en compte.
Els temps canvien i cal aprendre de cada nova experiència i de cada vella història i per això cal reflexionar i agafar exemple del Lambrusco, del vi gasificat de Godall i del Xampanyet.

JOSE “BERLÍN”

2009-12-26T02:14:00.001-08:00

Era un dels personatges que tenia a l'agenda per a la sèrie " Seniencs al carrer”. Una tarda a les sis el meu amic Manuel Vinyals em va donar la notícia: "Aquesta tarda enterrem Jose Berlín". La seva veu se'n va anar, la seva imatge també, però queden els records i el seu diari particular, que escrivia en moments de dolçor, alegria i tristesa.
Nascut al carrer Carrerons (ara Reis Catòlics), era conegut com José Berlín i el seu malnom és perquè la família eren forts i treballadors com els alemanys i d'aquí va venir això de Berlín.
Els seu negoci, que ja venia de la família, va ser la fusta. Compraven, tallaven pins, els transportaven i els venien. Va muntar un magatzem amb Belllaubí fins que van decidir anar cadascun pel seu camí.
A la Sénia hi ha hagut homes bons, i en la llista, dels primers, estaria Jose Berlin, que era tot un personatge: bondadós i de tan bona paraula que de vegades semblava un orador. Tenia una virtut que alhora podia ser un defecte: la seva bondat. Una vegada va anar a cobrar una factura a Ulldecona i quan retornà a la Senia, un amic senienc li va preguntar: "Has cobrat?" i ell respongué: “No he cobrat d'aquest individu, però li he tornat a vendre un camió de fusta".
José era una mica Quixot, no portava un cavall però sí un cotxe on feia el xofer dels seus amics; anaven a bons restaurants i menjaven bé. Portava Olegario i la seva dona, tots els dies anava a veure el seu amic Antonet, per veure si estava viu o mort, tots els dies portava Rodrigo al cafè de Robert i "Cascalla”, que no podia anar durant sis mesos per estar operat del genoll, també el portava tots els dies a prendre el cafè. I també anava a buscar Mossèn Suñé a Batea, després que es va jubilar. No se si al regne dels cels va entrar amb l'ofici de xofer.
Sé que era un subscriptor de La Vanguardia, subscripció des d'abans de la guerra civil que ja va heretar del seu avi. Un dia després de la seva mort apareixia l'esquela de José en el periòdic de la seva vida i avui el seu fill José segueix la tradició i manté la subscripció.
Es va casar amb Josefina de Campredo; en enviduar, va fer segones núpcies amb Empar de Santa Barbara. Ella me va comentar: " Jo vaig casar-me tard, tenia cinquanta anys, m'agradaven molt els nens i Jose en tenia tres". Valenta va ser Amparo. Quan parla d'ell, se li il•luminen els ulls.
José va passar uns anys difícils; potser per això en els últims vint anys de la seva vida va viure molt bé: bon menjar, vida tranquil•la, bones amistats i estar tranquil al seu despatx llegint La Vanguardia.
Quan veia des de lluny José em semblava un jugador de bàsquet, per la seva altura, per la seva calba, per la seva cara. Els seus amics i tertúlia dels diumenges diuen que mai li van sentir parlar malament de ningú; si hi havia una discussió, la tallava ell.
Dues hores abans de morir, Déu va cridar Mossèn Suñé comunicant-li la seva propera mort i Mossèn Suñé li va dir: "Un senienc com aquest no pot arribar encara al regne els cels.” I quan Mossèn Suñé va voler fer el miracle de donar-li uns anys més de vida i així gaudir de la bona companyia de José, aquest se'n va anar amb un sospir.
Amb 82 anys, se'ns n´ha anat una gran persona , un bondadós i un home de bona fusta.

DESOBEDIÈNCIA CIVIL

2009-11-28T01:20:00.000-08:00

Estant en un bar prenent un cafè, vaig escoltar una conversa sobre els nous contenidors de brossa instal•lats en la qual 3 homes es mostraven contraris al nou sistema de recollida selectiva. Les seves queixes es fonamentaven en el fet que el rebut de la recollida no ha baixat, tot i que ara la feina de la selecció es demana a l'usuari.
Encara que a primer cop d'ull puguem pensar que la raó assisteix els 3 veïns, la realitat és que cada cop es produeixen més residus, que la recollida és cada cop més costosa i que només amb una acció determinant de totes les parts implicades la nostra societat podrà aconseguir minvar el problema que representa la gestió de les deixalles.
Amb raó o sense, el món avança cap a un model econòmic on es prima la producció sobre la qualitat, on la reducció de preus i la comoditat en l'accés dels usuaris als aliments és el primer Aquesta situació comporta grans despeses en combustible i en envasos i embalatges per poder portar les mercaderies dels llocs on es produeixen fins als supermercats.
Tot i les despeses, les noves tecnologies, les diferències de canvi de divises o el proteccionisme ocult dels estats permeten que un determinat article que arriba de l'altra part de món resulti més barat que un de produït a prop de casa. Darrerament, l'obsessió que tenen els supermercats per reduir la mà d'obra ens porta a veure casos realment interessants com, per exemple, posar 4 rodanxes de pernil dolç en un envàs que costa molt més que el mateix pernil.
Tot això ens porta a un punt on el volum de deixalles és tan gran que en fa imprescindible la selecció i el reciclatge. Ja no podem tornar mai als abocadors que teníem abans on els residus es cremaven i produïen fums tòxics, o es colgaven a terra tot esperant que el temps anés digerint les tones i tones d'hidrocarburs que cada dia s'hi abocaven.
Al Montsià, les xifres de recollida de deixalles són tan voluminoses que espanten i a la Sénia, encara que som un poble model en la recollida selectiva, encara tenim molta feina que fer per a arribar a poder reciclar tot el que produïm.
Com en moltes coses, amb les escombraries es preveuen canvis provocats per la mateixa manca de matèries primeres, que portarà a un encariment del preus dels envasos. Aquesta situació segurament ens comportarà canvis d'hàbits i, potser, a tornar a comprar els ous o la llet a la veïna i les verdures als pagesos de Benicarló o Alcanar.
Però mentre això no passi, ara és el moment de reciclar per reduir l'impacte, és l'hora de la consciència cívica per seleccionar els materials en origen i tirar-los al contenidor que calgui. Hi pot haver moltes qüestions per protestar, però, per a mi, aquesta és la que menys accepta la no col•laboració; o, el que és al mateix, la que menys accepta propugnar, contra la recollida selectiva, la desobediència civil.

GENERACIÓ DEIXALLES

2009-11-28T01:18:00.000-08:00

GENERACIÓ DEIXALLES

Als primers anys de Lo Senienc vam fer un reportatge d'un home que vivia a l'abocador d'escombraries i que en vivia, de la brossa; era als anys 80, han passat anys i no sé si aquest home segueix viu o s'ha fet milionari.
Fa anys no hi havia escombraries ni abocadors, les restes se les menjaven les gallines, els porcs o els animals que cada casa tenia; tot s'aprofitava: la pela del meló, de les patates, etc. Avui vivim al país de les escombraries, consumim cada vegada més articles d'un sol ús, els cotxes es canvien cada cinc anys, els ordinadors o neveres velles es llencen, es tira més menjar que tot el que faltava en la postguerra.
Fa uns anys vaig veure un reportatge d'un barri, a l'estranger, on tot el que tiraven (menjar, roba, llibres, objectes) ho deixaven en una caseta a l'entrada del barri perquè la gent que necessitava aquestes coses les pogués aprofitar. Això sí que és reciclar. Com hem d'aprendre de moltes persones i països!
S'imaginen vostès que fessin l'experiment de no llençar res a les escombraries durant una setmana... No tindrien més remei que comprar fruita, verdures, amanides sense envàs. Que bé que menjarien, que bé que viurien!
El porter d'on visc té l'amabilitat de comprar tots els dies els diaris al quiosc ja que li va de pas i hem fet un tracte: ell els llegeix al matí, a la nit els recullo, els llegeixo jo i la meva família i al dia següent els hi deixo a un veí a la seva bústia. S'imaginen que amb aquesta idea i mil més de compartir tots, no es tiraria tant?
Amb això de la crisi i que els xinesos i el que no són xinesos fabriquen a preus de saldo, la gent, com que no té diners, compra cada vegada més sabates o roba a preus de riure, que prompte es trenquen i s'han de tirar. El que és barat surt car, el que és car surt barat; vivim en un món de roba xinesa, mobles d'Ikea, etc. que només dura fins que dura i després a les deixalles.
Vivim al país de les escombraries, que cada vegada són més cares de recollir, si vostès veiessin en un vídeo les escombraries que es llença a la Sénia al•lucinarien. Podem provar des d'aquesta setmana no llençar res, regalar més coses que sobren a casa?
Estem a la generació de les escombraries, de l'ordinador, del mòbil, dels cotxes i dels televisors... ,que duren un pensament. Molt menjar del que usa el jovent ja s'anomena “menjar escombraria”. Estem en una generació del consumisme que ha portat volums de deixalles al màxim i els governs, les autoritats i com no, els governants d'aquest poble,, en comptes de gastar tants diners en els contenidors que van posar fa uns anys, no han ideat altres formes de reciclar més pràctiques, més senzilles sense tant cost.
Amb el reciclatge es va massa al que és pràctic i no a la senzillesa, a muntar sistemes d'ajuda a la gent que no té les coses que altres llencen. Per a mi, és qüestió de compartir més, de donar més i d'ajudar més als altres.

QUE SE'N PARLO...

2009-10-22T11:49:00.001-07:00

La primera vegada que vaig tenir notícia que teníem una lleona al terme va ser quan uns amics me van dir que Paco Ibáñez, a la seua granja de conills, en tenia una de lligada a un ametler. Com que per a mi una llaona és un estri tipus xapo, amb el mànec torçat en forma d'essa, no veig veure la gràcia que tenia aquesta excentricitat i vaig pensar que els meus amics estaven una mica atarantats per donar importància a una cosa com aquesta. La segona vegada va ser quan, baixant de caminar de Pallerols, el diumenge 5 d'octubre, un cotxe es va parar i me van preguntar si havia vist el lleó. Igualment no vaig entendre que me dia i no vaig ser conscient del perill que havia corregut en la caminada. A l'endemà ja vaig entendre el perquè de la pregunta en veure el desplegament de mitjans tècnics i d'informació que hi havia per tot el poble.
Diuen els periodistes que es més notícia un gos mort al carrer (per la novetat i proximitat) que 100 nens morts en algun lloc de l'Àfrica, i amb el cas de la lleona va passar exactament així: es van ajuntar la novetat i la proximitat i van disparar l'interès mediàtic de tot el país. En un inici, el guió era propi d'un thriller, amb una lleona que rondava pels carrers del poble i que fins i tot agafava menjar dels contenidors de la brossa; i després va acabar amb el més pur estil neorealista italià, amb els periodistes assedegats de protagonisme que assetjaven els veïns, allà on es trobaven, per fer-los preguntes ordinàries que els conciutadans responien com podien.
Però el millor va ser el final, un final propi de les millors sèries: indecís, obert a les especulacions, propici per a una segona part i amb el rètol penjat de continuarà... Va deixar moltes preguntes a l'aire que els veïns es continuen fent, i que poden ser més o menys aquestes: On està el gos? Són reals les fotos? Qui el va matar? Com es que no mai abans s'havia vist? Per què no es va avisar els dos nois que van detectar l'animalot perquè l'identifiquessen? etc. Una història tancada així només pot donar pas a la llegenda, al rumoreig continu i al dubte etern. Nosaltres, que a una història inversemblant com la serp gegant del pantà li vam donar vida més d'una dècada, què no podrem fer amb el cas de la lleona?, Uf!, la cosa pot ser inesgotable.
I finalment la cosa s'ha acabat. Pel camí hem agut d'aguantar bromes i burles; ens han anomenat “poble d'histèrics” i ens han retret la despesa que ha representat aquesta recerca. I amb els atacs toca defensar-se, fer pinya a la manera de la Cava, començar a oblidar i evitar les recriminacions perquè segur que tothom ha fet el que ha cregut més oportú en cada moment per a evitar perills i mantenir la normalitat en la vida del poble
Si pensem en positiu, hem aconseguit posar el poble en el mapa i, com diu una norma elemental de la publicitat, l'important és que se'n parle. Bé o malament, però que se'n parle.

LA LLEONA I EL LIGUERO

2009-10-22T11:43:00.001-07:00

Quan tenia 18 anys, una nit vaig anar a veure un espectacle a Barcelona on actuava Bárbara Rey. Ella va demanar voluntaris per a sortir a l'escenari i per fer baixar de les seves boniques cames la seva lligacama i jo vaig sortir no per baixar-la-hi sinó per veure-li les cames. No sabia ni el que era un liguero i li baixava les mitges, Bárbara Rey després va ser dona d'Ángel Cristo, de professió domador de lleons.
Amb les mitges i la lliga, aquí a la Sénia ha passat una cosa igual: ens pensàvem que era un lleó que es va escapar i era un gos. Quan la Sénia tenia pocs habitants i només un carrer –el Major-- que es tancava cada nit pel portalet i la plaça perquè no entressin llops, aquella gent estava acostumada al perill ja que quan estaven a l'hort i es feia fosc se n'anaven aviat a casa pel perills dels animals ferotges. Avui en dia, es va perdre un lleó aquí a la Sénia i la que s'ha armat, hem sortit per tot Espanya. Vaja, que a vegades em passa pel cap que això és mig muntatge, per atraure turisme o un altre interès, perquè aquí fins alguns han gaudit amb el curt que han fet (i amb molt d'humor) que van penjar al youtube i que ha tingut més de 12.000 visites.
Sobre aquest esdeveniment, a mi m'entristeix que el gos l'hagin matat; m'hauria agradat que hagués estat un lleó i ho haguéssim mantingut entre tots els seniencs fins a festes majors per a així un dia no fer vaques i fer un espectacle a l'estil d'època romana, on deixaven anar un lleó, gladiadors... un espectacle com aquells circs que venien fa anys aquí i vèiem lleons. Anys més tard no han vingut un lleó, però sí una lleona, encara que sigui en la imaginació d'alguns i de molts, que segueixen imaginant que la lleona segueix solta.
Que la Sénia sigui notícia per un fet totalment sensacionalista... molts pobles ho són, moltes notícies apareixen tots els dies, crims, maltractaments, fets delictius són portades tots els dies de la premsa nacional o provincial. M'agradaria veure més notícies positives, creadores i que aportin alguna cosa a la societat: la inauguració d'una biblioteca, d'una piscina o d'un casal per a la joventut no serà mai notícia de primera plana ni dels primers canals de televisió. Així és aquest món: allò que és sensacionalista ven i la resta importa poc. Per això som, a Europa, el primer país en lectura de revistes del cor i per això el diari que més es ven és un esportiu.

En aquest món, cal menys lleones i lleons que aportin més llenya al foc i cal més poetes i filòsofs que ens facin la vida més bonica; més valors, ètica i més felicitat. Els contaré, com a curiositat, que vaig conèixer personalment fa quatre anys a Puebla (Mèxic) un senyor que vivia en un minicastillo on viuen amb 4 dones, fills i un lleó. Cercant a internet sobre el tema de la lleona, jo vaig trobar una lleona de veritat: es diu Leona Lewis... i quina lleona.

PATRIMONI POC VALORAT

2009-09-24T12:17:00.001-07:00

PATRIMONI POC VALORAT

El sol caldejava la plana de Sagunt quan els sodats cartaginesos l'abandonaven, un cop conquerida, per continuar la marxa cap al cor de l'imperi Romà. No hi havia temps per descansar. Anníbal buscava la venjança i necessitava rapidesa perquè el factor sorpresa era la clau de la seva estratègia per donar un cop mortal a l'imperi romà.
Àsdrubal Barca era un home alt i fornit de pell bronzada; cabell curt, negre i enrinxolat; ulls ametllats de color negre, nas arrodonit i una barba curta i ben arreglada. Era un general fidel a Anníbal, amb qui havia lliurat ja moltes batalles. Dirigint l'expedició amb els elefants africans al davant, es va trobar el gran riu Ebre i va haver d'aturar la marxa fins que no s'haguessin construït barques suficients i tots els homes i animals haguessin travessat el riu.
El temps d'espera va ser llarg i va obligar les tropes cartagineses a relacionar-se amb els ibers de la zona. Âsdrubal va conèixer una noia ibera que el va captivar i que li canviaria la vida. Travessat l'Ebre, batalla darrera batalla, les tropes d'Anníbal van creuar els Pirineus i després els Alps fins arribar al centre d'Itàlia. Mentre organitzava les tropes i lluitava contra els enemics, Àsdrubal pensava en la ibera que havia deixat a les terres mediterrànies a prop de l'Ebre.
Enfrontat a Annibal pels seus punts de vista diferents, quan van haver de tornar a Cartago i deixar la conquesta de Roma, Àsdrubal va agafar un altre camí i va arribar de nou a les terres de l'Ebre. Va demanar a la noia ibera que l'esperés perquè volia viatjar a la seva terra per portar-li un regal.
Àsdrubal va viatjar fins a les terres líbies d'on procedia i va tornar amb el regal per a la seva estimada. L'abraçà, la besà i de dintre d'un sac va treure un ullastrell, que li va regalar: “Aquesta és una planta sagrada per a nosaltres, és un arbre dur, resistent i agraït; ens donarà menjar a nosaltres i als nostres descendents fins que el món s'acabi, i no ens demanarà mai res; si no té aigua resistirà i sempre ens donarà fruit. Aquesta olivera serà el símbol del nostre amor, que perdurarà per sempre.”
Àsdrubal va vendre empelts d'olivera a tothom i sempre els deia que eren arbres sagrats que no es podien tallar mai. La gent ho va entendre; van plantar i conrear oliveres i van ser reticents a tallar-les tot i la insistència d'algunes cultures, com l'àrab. Així, la casa dels Barca va respectar sempre aquell arbre i l'olivera de Líbia va veure passar generacions de nens que jugaven i dormien a la soca, creixien i es feien grans fins que un dia deixaven d'anar-hi per donar pas a uns altres i a uns altres.
Avui la visita un senyor amb l'hereu de la casa Barca: fornit de pell bronzada; cabell curt, negre i enrinxolat; ulls ametllats de color negre, nas arrodonit i una barba curta i ben arreglada.. És Kareem, un ric hoteler que ve a comprar l'olivera per emportar-se-la al seu país i posar-la al jardí d'un hotel de luxe. La raó és que sempre havia sentit a dir que era un arbre sagrat; ell creu que al seu país hi havia hagut oliveres grans però que els àrabs, bons agricultors, les havien tallat per aconseguir més producció.
I Kareem ha comprat l'olivera que, impassible, tornarà al lloc d'on va sortir. I nosaltres perdrem un símbol de la nostra cultura i una peça clau del nostre patrimoni natural que només després de 2000 anys podrem recuperar.

AGOST

2009-09-24T12:15:00.001-07:00

Fa uns mesos vaig estar en la Sénia, sempre torno perquè em considero sóc ciutadà del món amb el cor entre Mèxic i Madrid i l'ànima senienca.
Espera trobar el poble trist amb amb crisi i no vaig trobar gens d'això. Vaig veure els mateixos cotxes, l'aparcament difícil com sempre, bars, els mateixos; els carrers estan buits de gent uns en l'Índia o Cuba o altres paratges. i uns altres per les mes de cent cases que tenen des de Sant Carles a Peñíscola. .
Diuen que la Sénia té una quelcom d'especial i m'ho confirmo un senyor " Som dels pocs pobles que tenim la Moncloa i el Vaticà: la plaça de la gasolinera i la carrers de Roma , Papa Lluna i .Joan XX111. Vaig seure una nit en la Moncloa, quins oradors!, quina fresqueta!, quina plaça!. Un senyor es queixa que a l'ajuntament se li ocorre posar les escombraries.
Una senyora em va dir " La meva àvia deia , que s'acabi els diners no passa res, el problema es que quedin els malvicis ". Al dia següent visito a una amiga, m'ensenya una caixa plena de cartes, cartes d'amor dels seus pares de l'any 41, mes de cent cartes, quina cal•ligrafia! “Quan decidim casar-nos serem feliços tota la vida" deia unes de les que vaig llegir. Vaig a l'ajuntament, sempre veig gent entrant i sortint. Com diu un senyor " És gairebé la primera empresa del poble, sol fa falta que posin un pas de zebra ".
Critiquem a l'ajuntament perquè les festes majors són cares però per a mi són super econòmiques, surten a 33 euros per persona, el que cosa costa un sopar. Unes festes on va haver de tot, en el ball enguany va acudir Vicent el Casino que va estar fins a les cinc del matí i fins a l'orquestra Europa li va dedicar una cançó. Com a ressaca de festes, uns 500 jubilats, dels 800 socis d'aquesta entitat, es van prendre la tradicional paella amb un cost de 7 euros i mes els sis de la quota fan el mateix import del cost que a l'entitat li costa portar a l'empresa del catering , o sigui que per ser soci es menja gairebé gratis. Veure'ls ballar després de menjar, és gairebé el mateix esforç que feien abans els joves en la romeria de Sant Pere.
Un dia em trobo una dona que passa dels cinquanta anys i no em puc contenir dir-li el bella que encara es troba . “Joaquin. et vaig a explicar com és el meu secret: a la nit em poso en la nevera “. Hores després em trobo a un conegut sortint d'un banc que em digué: “ Mira que són llests aquests dels bancs nosaltres anem a la seva casa i ells mai vénen a la nostra “.
L'endemà vaig al Casino allí estava un amic , li vaig dir que aquesta nit igual baixava al ball amb la meva esposa “ Trauré a ballar fins i tot a la teva dona “ i em va contestar: “ Si l'agafes ja no me la tornis “
Amb tristesa deixo La Sénia i dintre de 365 dies tornaré a mullar-me amb aquest ambient i aquesta gent tan bondadosa, d'aquests seniencs tan autèntics.

UN HOMENOT

2009-09-08T15:19:00.001-07:00

En el dia a dia de la vida del poble hi ha moltes persones que amb la seva trajectòria podríem considerar herois anònims que han lluitat tota la vida per aconseguir viure dignament i sempre amb treball, honradesa, bona fe i ajuda als altres. Han estat persones poc reconegudes socialment però no per això menys importants en la petita història del nostre poble. Darrerament, Joaquim Celma, a les seves entrevistes, ha retratat la història personal de molts d'aquests personatges i, amb Lo Senienc, han entrat a formar part de la història escrita del poble i han sortit, en certa forma, de l'anonimat.

Diuen que la vellesa és un concepte que no es pot associar solament a l'edat d'una persona i que ha de ser la capacitat de l'individu i la seva força el que ha de marcar els límits i no els anys que s'han anat consumint en la vida. Si hi ha una persona al poble que demostra això, aquesta és Joaquim Abella.

Darrerament he tingut ocasió de compartir amb Abella algunes caminades de certa importància i en totes m'ha sorprès la seva força, la seva tenacitat i la seva capacitat. La primera que recordo va ser la travessia de Vallibona a Pena-roja, en la qual la frescor amb què va acabar ell contrastava amb l'esgotament en què em trobava jo. Després vam fer algunes travessies més pels Pirineus on igualment els seus anys no van ser cap impediment per assolir-les amb completa normalitat.

Però la que ha superat tota la meva capacitat de sorpresa i d'admiració ha estat la darrera caminada d'Andorra a la Vallferrera i la pujada a la Pica d'Estats per la part més complicada. L'arribada d'Abella al cim va causar la sorpresa i admiració de tots els que allí érem congregats (molta gent, a causa de les vacances), que se l'emportaven per a fer-se fotos al davant de la creu: me va fer adonar de la gran fita que havia aconseguit aquest home de 85 anys. Nosaltres, enorgullits perquè era uns dels nostres, ens miràvem la gent que li feia preguntes com: “¿Usted ha subido por aquí? ¿Cuantos años tiene, abuelo? Vuitanta-cinc!!, mare meva, jo ja signaria!”, etc. En una d'aquelles, Abella, fent gala de la seva ironia habitual, els va dir: “No ho entenc, cada tres mesos pujo i mai no m'havien fet tantes fotos!” Parlant amb la gent els deia que aquell mateix dia havia fet 5 cims de més de 3000 metres i la sorpresa ja era total

No cal dir que per a pujar a 5 cims de més de 3000 metres en un dia cal tenir molta força física i sobretot molta voluntat i Joaquim Abella, deixant de banda els seus 85 anys complits, té força de sobres. Amb la seva humilitat, el seu posat senzill, la seva estructura minsa, Joaquim Abella ha demostrat que és tot un heroi, però com que diuen que només necessiten herois els pobles pobres, li robaré la definició a l'escriptor Josep Pla per qualificar aquest senienc de tot un Homenot.

LA RÀDIO CLANDESTINA

2009-09-08T15:17:00.000-07:00

La primera modernitat del poble va ser la llum, a principis de segle; després va ser l'arribada de l'aigua als cinquanta, la ràdio als trenta, la televisió als seixanta. Avui parlarem de la primera emissora que va tenir la Sénia a la dècada dels cinquanta, que només funcionava els diumenges; música, poesia, cançons dedicades, actuacions de músics locals i poques coses més n'eren la programació. Domingo Segura n'era una de les veus.

Els l'Ulldecona van muntar-ne una arran de posar en marxa la de la Sénia. Es diu que els nostres veïns ens van denunciar per ser, l'emissora senienca, clandestina i el cert és que l'emissora local va desaparèixer i la d'Uldecona, que també era clandestina, va ser legalitzada i va seguir funcionant fins avui; i és que aquests d'Ulldecona són més llestos que la gana.

Totes les poblacions dels voltants tenen emissores: Masdenverge, Amposta, Sant Carles, Tortosa, Santa Bàrbara i Ulldecona, però aquí la ràdio mai no ha quallat; això sí, tenim televisió, que sembla que està funcionant prou bé i millorant cada dia.

Els primers aparells de ràdio estaven en cases senyorials, en fondes, en algun bar, i molta gent anava a escoltar-les perquè no es creien que sortien veus d'un aparell. Durant el franquisme, va ser famosa perquè donava notícies de la resistència a fora la ràdio pirenaica (tot i el nom, emetia des de Bucarest). Recordo que la meva família l'escoltava amb la veu abaixada perquè no se n'assabentessin els veïns. S'escoltava Carrillo i molts líders espanyols a l'exili.

Quan semblava que la televisions se l'anaven a menjar, la ràdio ara té millor salut que mai. Quanta gent ha tret hores de son escoltant al butanito "García" (Ojo al dato). Avui hi ha moltes emissores que porten una guerra de d'audiència bestial, amb uns més incendiaris que altres sobretot al matí i la majoria defensant postures polítiques diferents. Trobo a faltar una emissora de ràdio per als que treballen a la fabrica, per a les senyores que cuinen, per a molts seniencs. Una ràdio valenta i una mica dinamitera, que a les dotze de la nit ens conti les xafarderies del dia, siguin d'amors o no. S'imaginen dos jubilats, una Maruja i un jove de la nova generació que posessin una emissora canyera?

Avui la ràdio és l'acompanyament de molts jubilats, dels que s'aixequen per anar a treballar, d'aquells a qui ajuda a dormir... El meu primer treball periodístic va ser per a Ràdio Ulldecona i Ràdio Tarragona, aquesta última en directe; tenia 18 anys. Avui tinc uns quants anys més, però recordo amb nostàlgia aquella emissora de la pirinenca, amb unes veus amagades; amb nostàlgia recordo aquells anys que, com que gairebé tot estava prohibit, es feia d'amagat. És l'emoció de recordar el passat, un passat de quan vam tenir una emissora de ràdio i la vam perdre.

ÍDOLS, NUSOS I AGRAÏMENTS

2009-07-27T02:21:00.000-07:00

El darrer mes, amb la mort de Michel Jackson, el món ha sofert la pèrdua d'un dels seus ídols. Quan van anunciar que faria un grapat de concerts, molts ja vam tenir els pressentiment que no es farien, i així ha estat. No he entès mai com es produeixen aquests fenòmens i com hi ha tanta gent capaç de fer tantes coses només per una persona, però la realitat és que ha estat un referent d'aquesta societat mediàtica tan avesada a crear ídols per després destrossar-los i vendre el producte a base de refregit de morbo. Per a mi Michel Jackson ha de ser sobretot un exemple a tenir en compte; un exemple del que no s'ha de fer amb un nen que salta a la fama tan jove, de com les companyies aduladores poden fer perdre el sentit de la realitat i de com la felicitat no depèn sempre dels diners sinó de la capacitat de viure el dia a dia gaudint dels petits detalls.

En un intent de fer conèixer la realitat al món, un col·lega esperantista d'Urumqi m'ha enviat unes fotos de cossos destrossats que no he pogut acabar de veure perquè realment fan feredat. A la Xina aprofiten qualsevol oportunitat per defensar que les minories ètniques estan oficialment reconegudes i que tenen tot el suport de l'administració, però la realitat és que són menystingudes i apartades de totes les parcel·les de poder polític o econòmic. La situació ha esclatat mentre els governs del món callen, no siga el cas que el gegant s'emprenyi, comenci a repartir a tort i a dret i al final rebem tots.
Alenxandre al Magne quan va arribar per conquerir Àsia es va trobar que havia de deslligar el difícil nus gordià i, com que el noi estava més avesat a la força bruta que a les manualitats, va decidir tallar el nus amb un cop d'espasa; la cosa va funcionar i se li van obrir les portes d'Àsia. Els xinesos tenen el seu nus gordià per conquerir el món en el Turkestan (Xinjiang) --no tant en el Tibet-- i sembla que han usat el mateix sistema que el macedoni: solucionar-ho a cops d'espasa. Però les ferides d'espasa són molt difícils de curar i, segurament, la Xina comunista aquestes ferides ja no les tancarà mai.
La bona noticia del mes la trobem a casa, amb la inauguració de la nova escola de Joventuts Unides. És un merescut premi per a una gent que han creat, al voltant de la música, una forma de relació i de vida. Ara és temps de felicitacions per la consecució d'una fita i sobretot d'agraïments per tot el que han fet pel poble. Els hem d'agrair el fet d’haver dedicat tants d'any a la cultura, d’haver educat tants nois i noies amb la música i amb valors, d’haver rehabilitat amb molt de gust una casa al casc antic i, sobretot, d’haver dedicat tantes i tantes hores voluntàries a tirar endavant aquest projecte que dóna a conèixer el nostre poble pertot arreu

ELS NOUS RICS

2009-07-27T02:20:00.000-07:00

Sobre això que de la crisi el món està canviant, fa pocs dies parlava amb un senyor que viu prop de la Sénia i m'explicava la seva nova situació i com aquesta nova etapa ha canviat el seu món a millor: Reunió a la seva família per a fer números: si continuaven amb aquest ritme de vida i davant una situació de quedar-se algun dels membres a l'atur i entrar en una fase crítica, el cap de família pren cartes en l'assumpte i decideix prendre diverses decisions. La seva dona es pensava que al seu marit se li havien amollat alguns cargols del cap, els seus fills ja no el reconeixien com a pare.
La decisió que pren el cap de família va ser vendre tots els cotxes, no pagar ni una assegurança més --ni tant sols la de la casa-- , vendre els ordinadors i la televisió i donar-se de baixa de totes les targetes de crèdit. Amb aquests diners, comprar una finca d'oliveres i tres horts, un per cada fill. No donar ni un euro els caps de setmana als fills, no gastar en res, solament en el més bàsic. Els llibres i els vídeos, de la biblioteca i la roba, al rastre; la mare tallarà el cabell als seus fills i la veïna li farà la permanent .

Des que pren aquesta decisió, els fills ja no són malgastadors; des que pren aquesta decisió els seus fills arriben els caps de setmana més aviat a casa, des que van prendre aquesta decisió els estalvis van augmentar. I, és més, el fill major ja està pensant a comprar un tractor per portar diverses finques; la filla mitjana, que és un cervell, ven tomàquets i altres fruits al mercat per tenir uns dinerets.

Els diumenges són més familiars, tots mengen junts; són per fi aquella família d'antany , sense televisió, amb tertúlia, i els llibres de la biblioteca han estat els substituts dels ordinadors. El cap de família, el pare, té a tots els seus fills i la seva dona contents fins a tal punt que ja els ha dit que si la situació es posa pitjor, vendran la casa i compraran més finques i se n’aniran a viure al camp. Una de les seves filles li va contestar: “ Pare: i la llum i els maquillatges i la dutxa?”. “Filla :el cresol, l'aigua del pou i res més“, li contestà el pare.

No seria d'estranyar que aquesta família, dins de vint anys, amb les inversions, l'estalvi i comprant finques, siguin els nous emprenedors. Avui hi ha nous rics que se’n van a viure a pobles abandonats: són rics perquè no són esclaus d'un sistema, rics de felicitat, d'aixecar-se a l'hora que vulguin per cuidar un hort, quatre gallines, un porc per a la matança anual i viure el dia a dia sense cap pressió. De fet, per als antics grecs, els esclaus eren aquells que havien d'obeir o manar; mentre que consideraven lliures els homes no pels seus diners, sinó per la disponibilitat total del seu temps, sense haver de manar o obeir ningú. Aquesta crisi econòmica, de valors, de treball, ha portat noves coses, noves oportunitats, nous reptes, canvis a positiu. En xinès, per exemple, l'equivalent occidental de crisi es compon de dos ideogrames: wei que evoca el perill, la vora del precipici, i ji, la possibilitat, l'oportunitat.

BARÇA

2009-06-01T05:14:00.001-07:00

Eren les set de la tarda, es respirava eufòria a la penya del Barça a la Sénia, hi havia instal lada una mega pantalla al parc per veure el matx del segle mentre un servidor estava en un parquet del meu barri Chamberi a Madrid, amb el meu fill que des de fa dies té una amigueta de nou mesos. El seu pare es diu Jofre, treballa aquí des de fa un any, juga al Rayo Vallecano. Parlem del partit i ens desitgem sort.
El Barça va guanyar, es va proclamar el millor equip del món i ha aconseguit el que el Madrid no pot dir en la seva llarga història: el triplet. El Barça és més que un club, és un sentiment que els madridistes mai podran comprendre. El Madrid s'ha convertit en un equip de mercenaris des de Florentino. Van fitxant a preu d'or a les estrelles que faci falta, a jugadors que vindran per diners no pel Reial Madrid. A Barcelona la cultura és una altra, és la de l'esforç, del bon toc de pilota, del futbol gourmet i això és el que La Masia s'inculca, no és casualitat, Guardiola primer, Xavi després i ara, Iniesta.
Guardiola ha marcat una època com a jugador, com a entrenador i si els futurs dirigents són savis serà un fantàstic manager general de llarga trajectòria. El millor del Barça aquest any és la seva mentalitat guanyadora i això demostra que qualsevol ésser humà pot aconseguir les metes que es vulgui, tot és posar sentit comú, esforç i fe.
El que més m'agrada del Barça és veure a set jugadors de la pedrera a la final, i és que amb els de casa sempre es triomfa i aquesta és la política que està portant magníficament el futbol senienc també.
Aquí, a la Sénia, hi ha tres penyes oficials: els del València que són una petita família, els del Madrid que tenen la grandesa de tenir local propi i els del Barça que són molts i més socis que té l'entitat del futbol de la Sénia, això mai ho he arribat a comprendre que es prefereixi al Barça més que a la Sénia i més quan cada vegada està demostrat que el futbol es mercantilisme.
Avui em sento més gran i més feliç, el Barça ha omplert totes les portades i s'ha vist a tot el món, avui el Barça ha estat el millor equip d'aquest planeta. Em perd anar-me'n a banyar-me a la Cibeles, molts barcelonistes ho van fer, catalans i no catalans doncs l'esperit d'aquest club està arreu. M'he emocionat pel gol de Messi, pel somriure d'Eto'o i la seva bravura, per les parades de Valdes, per la mestria d'Henry, pel toc matemàtic de Xavi, per la màgia d'Iniesta, per la bravura constant de Puyol, per estar a tot arreu el grandot de Pique, pel futbol de Busquets i per les llàgrimes de Sylvinho. He plorat com tants barcelonistes, el futbol és emoció, és poesia i és grandesa. El futbol és l'esport rei del món i avui el Barça ha estat coronat com a tal.

QÜESTIÓ DE FE

2009-06-01T05:12:00.000-07:00

Menotti va dir que el problema del Barça eren les urgències històriques per obtenir resultats i potser tenia raó perquè només desprès d'uns anys de paciència, de no no fer servir el talonari a tort i a dret i de creure en un sistema i un bloc, es quan ha arribat la glòria. Ni en la planificació onírica més exagerada els barcelonistes haguessin pensat que una vegada podrien tenir-ho tot: un equip de casa amb majoria de la pedrera, amb un entrenador de casa, elegant, educat i respectuós amb tots; veure un futbol artístic i distret, guanyar al Madrid amb una golejada històrica i fe un triplet que es va culminar amb la final de la Champions a Roma.
Enfront tenien a un temible Manchester, comandat per Alex Ferguson, l'home que ha fet realitat el compte de la Ventafocs, fill d'un obrer metal·lúrgic, sense estudis, ha aconseguit el títol de Sir. Ferguson va parlar que anirien de blanc però que no eren tant dolents com el Madrid i si s'encanta una mica, se'n va de Roma amb un cabàs de gols i és que aquest Barça fa petits als més grans i igual que amb el Madrid, en algun moment de la final de Roma, la cosa estava tant controlada que t'havies de mentalitzar que al davant estava el millor equip del món, fins enguany!.
A la llotja, Berlusconi dormia -a aquestes edats es difícil arribar sencer a les 11 de la nit- i potser somniava amb el seu gran Milan, el que li va donar la glòria i la fama que, molt possiblement, l'hi han permet ser ara primer ministre. Estava acompanyat de una representació discreta anglesa encapçalada pel príncep Guillem i una nombrosa delegació catalana-espanyola, vergonyosament ostentosa per la greu crisi que està vivint el nostre país. Veure per la televisió a tants polítics ociosos no se si pot reconfortar molt als que cada dia estan vivint penúries econòmiques. Un exemple: Els organitzadors de la fira Carbon Expo 2009, per a posar en contacte als que volen comprar i vendre els drets sobre el carbono es van estranyar que cap personalitat de pes catalana fos a la Inauguració i és que el Conseller Baltasar va preferir anar-se'n a Roma.
Després de l'esclat d'alegria general tocaven les celebracions i, amb elles es va obrir el debat sobre si una algú de León (per exemple) pot ser del Barça quan es un club que només defensa Catalunya i els gurus de l'economia ja han donat les claus del perquè tant èxit del Barça: L'èxit es degut a haver passat dos anys de crisis i el haver mantingut la majoria de la plantilla que, han aprés de les errades, es coneixen i saben lo que es fracàs. Però per mi la cosa es una qüestió de fe, d'uns jugadors i d'una afició que per una vegada s'ho han cregut totalment. Tant de bo tots, inclosos els alts càrrecs que vam viatjar a Roma, tinguéssim, en la superació de la crisi, la mateixa fe.

OBERT AL RIU

2009-05-26T15:31:00.001-07:00

Que passejar és un entreteniment bo per a la salut és una qüestió sense discussió. Sobretot als països industrialitzats, on la vida sedentària i una alimentació inadequada està causant problemes greus d’obesitat i de salut a la població. S’han fet quantitat d’estudis que recomanen el passeig assossegat i tranquil per millorar la salut. Quan la humanitat s’entesta a fer estudis sobre el que siga, resulta que arriba un moment que una determinada cosa va bé per a tot. Així, veure molta aigua i passejar van bé per a multitud de coses.
Deixant les exageracions, podem dir que realment el passeig diari por ajudar molt a reduir l'estrès, a regular la hipertensió. baixar pes, a millorar la circulació, etc. i això es bo per a la població i per això els poders s’han de preocupar de tenir instal·lacions adequades per practicar-lo.
A la Sénia algú va dir que no calia fer places i parcs perquè a poca distància hi havia tot el camp que fes falta per esbaborar-se. Aquesta afirmació, tot i ser una excusa lamentable per justificar que no es projectessin places i parcs al poble, no deixa de ser encertada perquè disposem de zones molt diverses, com són el riu, les muntanyes de les vores del poble i els camps d’oliveres que permeten fer unes passejades tranquil·les i agradables.
No obstant això, seria bo fer una reflexió sobre les zones de passejada de molts veïns per veure si són tan segures com caldria. Per exemple: estic veient cada dia com molta gent usa la carretera del Mas de Barberans per a passejar. Amb bon criteri, elegeixen aquesta carretera perquè és suficientment tranquil·la i perquè, com que és relativament plana, permet caminar sense gaires esforços. Jo, des de la meva posició de conductor, estic notant que aquesta via, perquè és estreta, sense vorals i amb moltes corbes, no és la més idònia per passejar. És més, a vegades es poden produir situacions més aviat perilloses.
A la Sénia tenim molts de camins que poden ser menys perillosos que la carretera del Mas, com els que surten cap als horts, cap a les Sinyoles, cap a Pallerols, etc. Darrerament s’han millorat camins que representen un canvi qualitatiu en comparació amb tots els altres: que permeten caminar sense impediments per la vora del riu, recorrent quasi tot el terme. Camins que permeten passejar, relaxar-se entre les ombres, la remor del riu i el refilet dels pardals. Camins que es podem allargar o escurçar segons les ganes que tinguem de caminar, que ens porten del molí l'Abella a la costa del Molí Samarro o que ens permeten anar a Sant Pere sense passar per la carretera.
Després d'anys de parlar-ne, finalment el poble, amb els seus nous indrets de passejada, s'ha obert al riu.

ELS CANVIS EN EL MOBLE

2009-05-26T15:29:00.000-07:00

Una crisi més o un canvi de cicle, el sector del moble s'enfronta potser a un dels moments clau de la seva història. La Sénia sempre ha viscut d'un sector; les indústries senienques han sortit airoses en els temps que no corrien a favor i sempre es deia que no es podia viure d'un sol sector, que si algun dia aquest falla ho podríem passar malament. I aquí estem.
La crisi del món, la crisi d'Espanya --que serà més duradora--, la competència global --moble xinès, o de Taiwan--, les superfícies d'Ikea, que cada vegada són més perilloses (només cal recordar quan en els anys 70 van arribar els francesos amb els seus híper i la quota de mercat que han agafat)... Tots aquests elements són unes dades per veure que no són elements passatgers, alguns passaran altres es quedaran.
El sector del moble Senienc ha caminat com Espanya, al so de creixements sense estudis, aprofitant les empentes de l'economia, i ara que Espanya ha de demostrar la seva competitivitat veiem un dades esgarrifoses com ara que el 15% del PIB és la construcció i fins fa pocs mesos era el 50% de l'ocupació. A això podem afegir que som un país on es viu bé, som poc competitius, amb uns impostos dels més alts d'Europa i uns polítics i sindicats que miren més el seu benestar que el futur de les petites pimes a les quals, per finançar futurs projectes, els bancs els han tancat l'aixeta.
El moble de fa uns anys estava entre el 4t i el 6è lloc del rànquing de demanda dels consumidors; avui està al 14-17, i a això li unim que hi ha cada cop més consumidors de moble barat o car i pocs del de preu mitjà, que és el que es fabrica majoritàriament aquí.
Mentre Ulldecona va saber fer a temps el seu polígon i nodrir-lo d'empreses de diferents sectors, aquí vam fer el polígon tard i els nous sectors brillen per la seva absència. Malgrat les crisis dels 70/80/90, que es van superar amb escreix, van néixer noves empreses del moble, va néixer el boom de les botigues i algunes empreses que van provar nous sectors, com el de l'embalatge, han triomfat. Si li posem puntuació als darrers anys és d'aprovat absolut; però amb el passat no podem viure, els temps moderns i les tecnologies són d'altres. Només a l'Índia surten 100.000 enginyers cada any.
Què cal fer per sobreviure? Créixer; i que el moble Senienc segueixi el seu bon curs veient primer els errors, analitzant-los i aprenent d'ells, acceptant la situació i prenent mesures ràpides encara que siguin sagnants, començant a fer fusions i consorcis d'exportació entre empreses... o resant i tenint fe.
Com diuen els més vells, de totes les crisis ens n'hem sortit; però això no és sols una crisi, això és un canvi i aquests emprenedors que van sortir de fusteries, tallers o fàbriques i que van saber fer sense por d'afrontar aventures empresarials, que els van sortir molt bé, han de tenir ara el mateix ímpetu, el mateix atreviment i, com a emprenedors del moble, han d'afrontar aquest canvi amb els peus a terra, amb il·lusió i esperit positiu.

AGROFITNESS I BON GUST

2009-04-19T10:58:00.001-07:00

AGROFITNESS I BON GUST
Segurament, el segle XXI es caracteritzarà per la uniformitat de costums, de pensaments i d’idees. Cada dia som bombardejats amb propaganda, programes de televisió que no fan més que contribuir a la uniformització del món i que a poc a poc van formant una humanitat de valors estàndards, consumistes, de pensament únic. El món es fa cada cop més petit però també més insípid; les tradicions es tanquen en racons foscos d'algun museu o es releguen a manifestacions folklòriques anuals.

Paral·lelament, els poders públics i els metges ens animen a fer exercici per mantenir un cos saludable i la publicitat ens ofereix una sèrie de serveis i artilugis per baixar panxa, potenciar la musculatura i moure cada múscul del cos. Acabo de veure un anunci d'una màquina que aplica una espècie de parkinson global a tot el cos amb la intenció de reduir les molles, sense fer esforç, d'uns cossos emmotllats, quasi irreals que, precisament, no en tenen gens, de greix. Però, com passa moltes vegades, la idea del cos escultural ens obsessiona; ens fem socis d'un gimnàs i comencem a fer flexions i coses d'aquestes mentre respirem l'aire suat i contaminat per l'esbufec cansat i constant de totes les altres boques veïnes.

A la Sénia tenim la solució perfecta, i al costat de casa, per fer exercici físic d'una forma molt més relaxada i natural, i conservant les tradicions. Tenim els horts, que ens ofereixen el mateix que el gimnàs però en un ambient molt més natural i respirant aire pur. Si cabem, si fem solcs, etc. cada vegada que pugem i baixem l'aixada ja fem uns abdominals prou acceptables, i a més treballem els músculs dels braços. Quan ens ajupim per collir herbes o llegums, fem unes flexions extraordinàries; quan anem a obrir i a tancar l'aigua de reg passegem, i dels estiraments que cal fer per collir cireres o figues no cal ni parlar-ne.

Però un cos saludable necessita una bona alimentació: si produïm més fruites i verdures bones, menjarem menys carn. Atès que com més s'industrialitza l'agricultura menys gust té tot el que comprem als supermercats, tenir un hort ens serveix també per tenir una bona i gustosa alimentació. Les tomaques, amb la transformació per suportar els viatges de l'altra part de món, han acabat tan dures que les tires contra la paret i reboten; res a veure amb les que s'han produït tradicionalment aquí, dolces i sucoses. Si cada cigarret et fa perdre un dia de vida, una tomaca collida, oberta per la meitat amb una mica de sal, segur que te l'allarga una setmana. I no en parlem, del plaer de menjar una figa acabada de collir, amb pa torrat i una mica de parmesà. Ahhh!, ja em fa venir salivera!

No podem deixar-nos embadalir per propagandes consumistes que no ens aporten res. Cal defensar la nostra cultura i tradicions sense complexos i ja sabeu: per defensar el que tenim, per menjar bé, gaudir dels gustos i tenir un cos saludable cal practicar l'AGROFITNESS.

ELS HORTS

2009-04-19T10:54:00.000-07:00

ELS HORTS
Ara que és un temps en què el món es comença a preocupar sobre el futur del canvi climàtic i els mitjans de comunicació el posen a la primera pàgina, per què no es preocupen una mica més a fons per tot el que ens dóna la natura per viure i que no sabem aprofitar?

Durant molts segles els pagesos han viscut de la terra i els seus fruits, avui veiem gran part dels horts erms i molts oliverars que estan arrendats. Després de la guerra, molta gent va poder menjar gràcies als horts. Abans, rebre l'herència d'un hort era un tresor de riquesa i prosperitat; avui ,regalar a un jove un hort és com donar-li un problema. Avui a la Sénia encara hi ha romàntics, jubilats i enamorats de l'horta que sembren, cultiven i reguen el fruit dels seus horts com artesans d'antany. A l'alba, ja estan al seu camp, veuen créixer a poc a poc les bajoques, les albergínies, els tomàquets i el dia que toca la recol·lecció gaudeixen com nens. D'aquests fruits mengen a casa, la família i els fills, que potser no donen importància als horts, però menjar sí que mengen de l'hort. Si el pare o el iaio diuen d'anar al camp per ajudar, la nova joventut sempre diu que no; fa unes dècades cap fill no s'atrevia a protestar a un pare per anar al camp i com es deia "Si un és bo per sortir de nit, també ho és per treballar".
Avui molta gent jubilada, a l'estiu, està en l'hort, a l'hivern a les olives, i en un dia de pluja trencant ametlles. Tot el dia a casa és avorrit i escapar-se a l'hort és una teràpia, és una alegria i molts fugen a l'hort perquè ho gaudeixen i es relaxen. D’aquí cent anys potser tots seran enginyers, informàtics, professors, etc. però pocs sabran plantar una tomaquera. Avui he vist una discussió de dos agricultors: "la meva síndria és millor", “el meu cogombre és més saborós". Com competeixen, em quedo al·lucinat; així són els pagesos, cadascú es creu que planta millor.

Recordo amb nostàlgia aquelles nits que s'anava a regar; mentre esperaven l'aigua, feien tertúlia. A l'estiu, els horts plens de fruits, es com un quadre de Dalí o Picasso. Els horts erms, estan tristos, mig morts. L'horta seca, abandonada... potser d’aquí uns anys la vegem ressuscitar.

Les modes tornen i els cicles de la vida sempre retornen als seus orígens si no, només cal veure el que ha fet la primera dama nord-americana, Michelle Obama: ha posat un hort a la Casa Blanca, cavant al pati sud de la mansió, per ajudar a proveir les seves filles de menjar tan fresc com saludable.

Jo proposaria que els aturats treballessin dues hores al dia els horts abandonats per produir menjar per als que no en tenen; o també als reclusos, fent presons obertes. També podria ser que si els polítics treballessin un hort canviarien el seu discurs.
Aquí a la Sénia encara hi ha horts, a les capitals no tenim aquest privilegi. Viure en un poble té el seu avantatge per tenir una terra on conrear, donar vida i fruit

EL PREGONER DE FESTES

2009-03-22T04:36:00.003-07:00

Corrien anys d'apertura, de democràcia i d'ànsies de llibertat; havia arribat la democràcia i molts dels que llavors érem joves, sense saber molt bé per què, ens van apuntar a l'eufòria col•lectiva del moment i vam començar a participar en tot el que se'ns posava pel davant.
Fruit d'aquest desig participatiu, vaig fer cap un dia a una reunió de la comissió de festes que es feia al tele club, el que va ser després biblioteca, en què es va parlar del pregoner de festes. Recordo que Alvaro Zaragoza (Ventura) va fer una proposta novedosa sobre el que ell pensava de qui havia de ser el pregoner de festes:
--Jo crec --va dir, més o menys-- que hauríem de portar algú del poble i no polítics o persones que no hi tenen res a veure.
--I, a qui portaries? --vam preguntar la majoria.
--Jo portaria a Ballester.
La proposta va ser acceptada i va ser pregoner Ballester, reputat oculista a Barcelona, que va fer un discurs molt pròxim i tan ben rebut per tots que va esvair qualsevol dubte sobre la proposta que havia fet Ventura. A partir de llavors, tots els pregoners han estat fills del poble i, amb més o menys encert, tots l'han representat molt dignament.
Però un quart de segle d'aquest sistema també ha portat alguna crítica i, sobretot, potser obliga a fer algunes reflexions per no caure en la decadència que pot significar el fet de perpetuar la idea del pregoner - fill de la Sénia - que ha triomfat fora del poble. Per una banda, cal pensar si les virtuts d’un pregoner han de ser únicament el fet que hagi fet fortuna amb una empresa lluny, i que pot representar un greuge comparatiu respecte als que s'han quedat al poble i que han creat riquesa aquí. Per l'altra, no crec que el poble pugui aportar anualment una personalitat per assegurar la continuïtat del sistema, la qual cosa ens pot portar a una degradació paulatina de la qualitat.
He sentit algunes veus que parlen de començar a pensar en un sistema mixt, que obri més el ventall de possibilitats i que permeti donar a les festes el renom que es mereixen. Sense deixar la idea del pregoner senienc, es podria pensar en polítics que han fet o que poden fer alguna cosa pel poble, triats amb la maduresa necessària per no fer batalles polítiques entre els partits; o bé una persona popular, que pot aportar publicitat al poble i ajudar al turisme i al comerç. Així que un sistema a tres bandes, buscant sempre el perfil més adequat per a cada any i amb el màxim consens, potser seria una qüestió a tenir en compte per al futur.

VISCA ELS LLIBRES

2009-03-22T04:36:00.001-07:00

Amb un llibre es pot anar al carrer, a la platja a la muntanya, al parc; no s'espatlla mai, no com un ordinador, una ràdio o un televisor. Un llibre és una font de saviesa, es pot llegir avui, demà, cada setmana i tota una vida. Un llibre és un regal que sempre agrada i omple una llar de riquesa. Amb un llibre es pot aprendre, passar-s’ho bé, gaudir, somiar, pensar, reflexionar.
Aquí a la Sénia, fa uns anys la literatura local era gairebé nul•la, però en els darrers temps els llibres locals han fet la seva aparició: La Cultura Teatral a la Sénia de Domingo Segura, El riu Sénia vist per diversos autors , Joan de Silvela amb textos d'Antonio Michavila, Apunts per a la història del meu poble de Rodrigo Vidal, Jocs de sempre de Daniel Cervera, Celso Pla i Natalia Verge, Intuïcions sobre la Història de la Sénia de Rodrigo Sabaté Abella, Quadern de poemes de Joan Todó, La Sénia Història i Territori amb coordinació de Vicki Almuni i Marutxi Ballester, Molins Tallers i fàbriques a la Sénia del Centre d'Estudis, 100 anys fent música, fent poble, Història del Futbol Senienc 1922/2004 de Joaquin Celma Querol. Com veuen, la història local ja té una bona col•lecció de llibres que s'anirà completant en els que sortiran en els pròxims cinc anys.
La lectura a Espanya, en llibres, és mínima, però som el segon país en descàrregues de música o cinema; sols la Xina ens supera. Es llegeixen 4.000.000 revistes del cor cada setmana, gairebé es venen més Prontos aquí a la Sènia que periòdics. Només el 23 d'abril es venen llibres. Quina llàstima! I si es regalessin més llibres en aniversaris o per Nadal o altres celebracions per omplir de cultura cada casa?
A quants de nosaltres ens agradaria saber coses dels nostres familiars que ja no estan amb nosaltres? I si ens haguessin escrit la seva vida, les seves històries? Jo animaria a tothom a escriure les seves memòries per als seus i, per què no?, editar un llibre familiar com a regal.
Escrivint sobre la pròpia vida, un es troba amb les seves arrels, amb els seus sentiments perduts, amb enyors que fan sortir l'ànima. Escriguin la seva vida! Si els fa vergonya, ho deixen al notari i el dia que els descendents obrin el testament que puguin saber molts secrets, perquè ens n'emportem molts a l'altre costat. Aventureu-vos a escriure la vostra vida, graveu-la perquè, d'aquí uns anys, sigui un tresor per a vosaltres i per al poble.
Sóc un enamorat dels llibres, els faig una ullada, els toco, els devoro, els gaudeixo, dormo amb ells algunes nits. De petits, molts de nosaltres odiàvem els llibres del col•legi i avui, gràcies a ells, som el que som. El dia del llibre hauria de ser cada dia i no només aquest més. Haurien d'estar les parades d'autobusos, els parcs, les escales de les comunitats, plenes de llibres; hauríem de regalar llibres i compartir la cultura. Visca els llibres!

COSA D’ACCENTS

2009-02-21T04:26:00.000-08:00

Fa anys, amb l’arribada de la democràcia, els consistoris van decidir posar el noms del pobles amb el seu nom original, el d’abans de la reconversió forçosa del període de la dictadura. Cal recordar que la majoria de noms de pobles i ciutats van ser traduïts i posats en castellà amb formes moltes vegades poc afortunades. Dic la majoria perquè alguns es van salvar: recordo, entre altres, Castell de Cabres perquè no devia importar gaire, i Canet lo Roig, perquè suposo que la transcripció a Canet el Rojo devia agradar més bé poc als que manaven a l’època.
Però tornem al que ens ocupa. El canvi del nom de La Cenia a la Sénia va portar un debat important perquè hi havia un sector important de la població que considerava que el nom amb C sonava igual i perquè (crec recordar) hi havia documents d’abans de la guerra on constava amb C.
Es va demanar un dictamen a la Generalitat i es va decidir finalment que la Sénia es diria com ho coneixem actualment, amb S i l’accent de la e tancat. No es va assimilar del tot i hi va haver un cert desgavell durant uns anys que va necessitar d’una posterior campanya municipal perquè tothom assumís i usés el nom oficial.
Ara això sembla superat i ja es veu pertot arreu el nom de la Sénia escrit correctament. A tot arreu? No. Hi ha un petit reducte de carretera, en un tram d’un parell de quilometres, on encara podem veure el nom escrit de dos formes diferents. A les tres cruïlles que trobem quan passem per Santa Bàrbara hi podem veure la Sénia amb accent tancat i amb accent obert. Hem guanyat una mica, darrerament, perquè fa un temps fins i tot hi havia el nom de la Sénia sense accent, però, tot i això, costa d'entendre que els responsables de les carreteres no siguin capaços de posar el nom del nostre poble tal com cal. Escriure s'ha d'escriure sempre bé, però quan es tracta d'un cartell públic s’ha de tenir una especial sensibilitat per a no posar faltes d'ortografia.
Fa temps, a instàncies de Víctor Gimeno, el parlament de Catalunya va fer una petició a l'autopista perquè hi posessin un senyal on s’indiqués la sortida que du a la Sénia per facilitar l'arribada al poble de la gent que ve a comprar mobles. La petició del parlament no va servir per a res i s'uneix al menyspreu que representa veure el nom de la Sénia mal escrit.
En 30 anys hem guanyat molt, hem assumit el nom del poble; ara només cal que els altres ho facin i vigilin quin accent posen.. Ara ja només és cosa d’accents i d’un mica de sensibilitat a l’hora de fer bé les coses.

UN REGAL CULTURAL

2009-02-21T04:25:00.001-08:00

El Casal Senienc, el Tele Club i l'ajuntament antic van ser els primers llocs on els llibres van tenir el seu racó en les primeres biblioteques. A la fi dels setanta s'inaugura la primera biblioteca municipal i el 1983 es dóna el gran salt ampliant-la i dotant-la d'un horari fix. D'aquells 2.500 títols s'ha passat als 30.000 actuals, dels quals 5.000 són dvd.
Són 1350 socis i més de cent la visiten cada dia, a més de poder tenir el regal de 1.000 nous títols cada any. Premsa, revistes, dvd, llibres, pel·lícules i música. Internet és el nou paradís de la nova biblioteca, que porta un any en marxa.
On hi va haver llibres tota la vida, a les antigues escoles, ha tornat a omplir-se amb la posada en marxa de la nova biblioteca. L'anterior, amb unes escales infernals i una temperatura d’importància,, s'havia quedat petita. L'actual té 600 m2.
Els seniencs tenen la cultura gratis, es poden emportar tres pel·lícules a casa, tres dvd de música i tres llibres; és un regal meravellós, molts ho valoren, uns altres es perden l'oportunitat de gaudir-la. Prendre's un cafè en aquests nous bars de la Clotada, passejar per la biblioteca, per a entrar a internet, fer un cop d'ull a la premsa i emportar-se un llibre és com tocar el cel tots els dies. En la nova biblioteca s'han incrementat, gairebé al doble, els visitants i els més petits (de 0-9 anys) tenen el seu espai, que és com el jardí de les mil meravelles.
No hi ha un món perfecte: la nova biblioteca té algunes coses a millorar. Internet, en hores de poca gent, s'ha de demanar cada 30 minuts; no existeix la secció local de llibres només de la Sénia on tota la col·lecció del Senienc estigués visible; als trenta dies els periòdics els llencen i els podrien guardar en una mini hemeroteca; les guies de viatge no estan classificades per països o continents, i així altres temàtiques; els arxius de les notícies del nostre poble publicades per la premsa en els darrers 25 anys estan sense classificar.
En la nova biblioteca es respira pau i cultura. Visitant-la, els que no la coneguin, trobaran un tresor de riquesa de lectura, on un no acaba mai d'aprendre. Sempre he trobat en falta veure les mes de 100 novetats que entren a la biblioteca cada mes a Lo Senienc i Anna, que porta 25 anys de bibliotecària, ens podria regalar aquesta dada als 700 lectors. A més de ser una mica més dolça, si així ho fes sorprendria del meravellosa que podria ser.
Jo sóc un enamorat del silenci de les biblioteques. Aquí escric aquest article, mentre el sol entra pels finestrals; aquí el temps s’atura. Quan arriba la foscor, reneixen els records de quan això era un camp de futbol , unes escoles abans noves, després velles i avui renascudes per aquest món de llibres que expliquen moltes històries, molts contes, molts somnis d’escriptors, poetes i bons literats.

L'EFECTE XAMPANY

2009-01-23T10:30:00.000-08:00

L'EFECTE XAMPANY

Parlar sobre l'anomenada crisi en l'educació a Catalunya té per a mi dos riscos: el de dir alguna bajanada per no conèixer bé el tema i el de pensar, per qüestions d'edat, que abans tot era millor. Correré el primer risc i potser desmitificaré el segon.

Darrerament, en les converses que escolto quan estic amb algun professor, hi ha la preocupació per l’educació dels nens. Segons sembla, hi ha una certa permissivitat i deixadesa dels pares a l’hora d’educar els seus fills pensant que a l’escola ho arreglaran tot. Aquest sentiment s’encaixa amb la idea general que tenim darrerament de pensar que les institucions ens ho han d’arreglar tot, i potser sigui així en alguns casos però en altres toca implicar-s’hi. En l’educació, la més gran inversió de futur de la nostra societat, està clar, tots els esforços són pocs i ningú no pot desdir-se de la seva responsabilitat.

També noto un altre debat sobre els càstigs: Con han de ser?, Qui els ha de posar?, etc. Recordo que quan nosaltres anàvem a l’escola (de l’època franquista), el càstig/tortura era una pràctica habitual, les bufetades, clatellades i reglades solien repartir-se quasi cada dia, de forma molt aleatòria i per motius molt diversos. El càstig més remarcable era quan s’agafava el nen per les orelles, se l’aixecava a l’aire i quan baixava se li feien esclatar les dues mans a les galtes. Era una operació delicada perquè es podia produir l’esgellada de les orelles, provocant desagradables taques de sang, i després per l’habilitat que requeria per deixar el nen, obrir les mans i pegar la doble bufetada abans que arribés al terra. Tot i la complicació, hi havia algun professor que ho feia força bé perquè hi estava molt avesat. (Demano comprensió per la ironia -necessària- amb què he tractat un tema tan cruel.)

El càstig era inhumà però, normalment no dèiem res a casa, perquè podríem rebre un altre càstig no desitjat i normalment optàvem per una actitud de supervivència a l’escola. Els nostres pares havien donat un xec en blanc als professors perquè fessin el que fes falta perquè pugéssim rectes. Rectes potser sí que hi vam pujar, i amb les orelles una mica estirades, també.

Ara ens n’hem anat, potser, a l’altra banda i del xec en blanc hem passat a donar sempre la raó al fill. Per molt que siguem liberals, l’educació necessita repressió; el que tal vegada cal decidir és quina ha de ser la repressió.

Els sociòlegs fan una comparació que anomenen efecte xampany per a descriure quan una societat reprimida pot finalment assolir la llibertat: Com quan obres una ampolla de xampany, el tap esclata i surt tota la bromera, amb les llibertats potser ens ha passat el mateix i ara se’ns ha quedat l’ampolla mig buida. Només trobant el terme mitjà és com podrem anar omplint-la un altre cop.

EDUCACIÓ I VALORS

2009-01-23T10:29:00.000-08:00

EDUCACIÓ I VALORS

En uns temps en què l'educació, l’ètica i els valors estan en declivi, hom recorda amb enyor aquells temps, als anys trenta, en què a les escoles primer els mestres ensenyaven l’educació i després altres ensenyaments.
Avui, a les grans ciutats, molts mestres tenen por d'anar a les escoles pel comportament d'alguns alumnes; avui alguns pares són amenaçats pels seus fills a les seves pròpies cases; avui la nova joventut, quan a prou penes porta un euro a casa, ja té cotxe, mòbil, ordinador. Les noves generacions dels pares els ho donen tot, als seus fills, perquè els anteriors pares els van oferir el que ells no van poder tenir i així estem formant una societat, uns fills que aviat no reconeixerem. M'expliquen que en algunes cases de la Sénia ja han posat fre: si volen diners, s’hauran de buscar un treball.L’educació comença a casa, a la llar; els mestres fan el que poden.

I, parlant d'aquests, avui els parlaré de Maria Serra, una mestra que avui té 101 anys. A aquesta, sola en una residència de Barcelona, no li queda família, sols els records de quan amb vint anys exercia a la Sénia, quan es van inaugurar les escoles als anys trenta.Eren anys de pobresa , els nens anaven a ajudar els seus pares a recollir olives i a la nit estudiaven uns amb les monges, uns altres amb els mestres Escoda o Carbó. Aquest darrer els llegia cada dia unes pàgines del Quixot.. Amb l'arribada de l'estiu, molts que no podien anar a l'escola recuperaven tot l'any. Marcel·lí Domingo, un ministre de Tortosa, va posar en marxa moltes escoles a Catalunya i una d'elles a la nostra vila. Prop de 200 nens i nenes van estrenar unes escoles amb uns mestres com Don Patricio, Celma, Angeles, Asuncion i Maria, que van ser alguns dels iniciadors.

Maria arriba de la seua Barcelona, on la seva família regentava una pastisseria. Era estricta, tenia bons estudis, tots els alumnes que encara viuen la recorden amb afecte i els que ja han mort ressusciten una mica quan recorden la seva semblança. Primer es va instal·lar en una fonda i després amb una noia. Tan fadrina no podia estar sola; va venir una iaia de Barcelona per fer-li companyia. A pesar de deixar d'exercir a la Sénia, la família va comprar el que va ser la casa del Rufi, coneguda com una casa de barrets, que era l’última casa del poble, per a estiuejar (actualment, Taller Salvador). Es va fer amiga de molta gent i va tenir diverses amigues, entre elles la famosa Matilde. Avui Maria, la mestra que va complir més de cent anys, és la persona de més edat que va ser testimoni de la inauguració de les primeres escoles. Avui aquestes estan intactes, tan belles com el dia que van ser enllumenades, els diem les escoles velles però, després de la remodelació, estan tan meravelloses que sembla que per a elles no ha passat l'edat.

Avui, a la nostra vila, hi ha a prop de 100 mestres i 1000 alumnes entre l'escoles i l'institut; avui la Sénia viu un canvi de les noves joventuts que van pel seu camí, però potser tornar als valors d'abans seria com retrobar-nos a nosaltres mateixos i traslladar-los a aquests adolescents, molts dels quals ho tenen tot i els falta el més important: l’educació d’antany.

BODA O COALISIO

2009-01-05T20:19:00.001-08:00

En una casa hi ha política, en una comunitat hi ha política, en un poble hi ha política; al final tots acabem parlant del mateix perquè tot és política. Parlar del veí és política. Jo dic que és difícil que una persona, un president de govern, dirigeixi 40 milions de persones, faci content a tothom: jubilats, aturats, empresaris, treballadors... Si ja en un camp de futbol de 70.000 persones cada ull ho veu a la seva manera, afigureu-vos en un país. Podem pensar que Zapatero ho fa de pena, que no reconeix el problema d'Espanya pel fet que sols pensa a guanyar les següents eleccions encara que hipotequem el país per a tota la vida. Avui ens toca parlar de política i parlar de la local és cosa delicada. Li vaig dir a la meva dona que Víctor i Marutxi s'han ajuntat i em diu que en quin sentit, perquè cadascun veu la cosa d'una manera. Abans que fos oficial, al gener de 2003, em va trucar Víctor i em va dir: “M'han proposat de ser alcalde”. Fa tres anys, em quedo perplex i veig a la premsa que Marutxi es presenta per a les eleccions. Aquesta setmana llegeixo a la premsa la coalició entre els dos partits per a governar. Ja era hora!! Quant temps perdut perquè això arranqués. Quantes converses per a unes noces que esperem que no acabin en divorci. Governar un poble i acontentar a tothom no és fàcil, jo no sóc qui per dir si l'alcalde ho fa bé o malament, si els regidors són bons o dolents; sols dic que tots els que critiquen -i en són molts- haurien de presentar-se a les pròximes eleccions i fer entre tots un poble més gran. Si es critiqués menys i es treballés més per la Sénia un altre poble tindríem. El poble som tots. Quan no hi havia televisió local, als plens hi acudien una, dos o tres persones i ara són més o menys els mateixos. Això és poble? Quan a algú li toca ser president d'una comunitat, que poc gust li dóna! Diuen que el poder canvia les persones, diuen que mai no tenim un alcalde bo, diuen que a l'ajuntament no es fan les coses bé. Cada any els mateixos interrogants des que es va instaurar la democràcia. Benigno, Valls, Jaume Sabaté, Santiago Sabaté, Gimeno , Marti, Julio i ara Victor han estat els darrers alcaldes. Quin ha estat el millor? Cada senienc té una opinió molt diferent; jo crec en l'honestedat de les persones. Diuen que les persones de dretes i d’esquerres no poden conviure; jo dormo cada nit amb la meva dona, que és d'esquerres total, i dormo molt bé i molt abraçats. El que sí que noto és que m'estic tornant una mica d'esquerres. Si em preguntessin què opino d'aquesta coalició, doncs és molt difícil mullar-se. Marutxi i Víctor, Víctor i Marutxi són grans persones crec que sols ells tenen el poder del futur dels pròxims anys i espero que aquesta unió porti bé per al poble i que per fi els plens siguin més calmats perquè, fins ara, eren de guerra civil. Si tots col·laboréssim més amb el poble, amb les associacions, etc. faríem cada dia un poble millor. Potser hauríem de pensar a criticar menys i col·laborar més.

joaquin-manolo @ 23:37

TAULA DEL SENIA

2009-01-05T20:18:00.001-08:00

Darrerament he observat un cert debat entre els que pensen que la Taula del Sénia ha de involucrar-se més amb els problemes dels pobles que la componen i els que, pel contrari, pensen que ha de continuar amb la idea de tocar temes generals i no els que afectin només a alguns dels municipis.És curiós que els que ara qüestionen el poc treball que fa la Taula són els que al moment de la seva constitució van usar molta ironia per dir que no serviria per a res i que per resoldre problemes interautonòmics ja teníem les diputacions, els consells comarcals, etc. Ara resulta que sembla que el problema és que la Taula fa poques coses i pareix que el debat formi més part del desig que fracassi la idea que de la voluntat de donar idees constructives.L’estat de les autonomies ha estat una gran idea que, assumida per tots, funciona i crec que funciona bé; però, com tot pot ser, hi ha coses que es poden millorar. Una d’elles, segons la meva opinió, es trencar aquest estancament que no permet el flux de serveis d’unes a les altres. Per exemple, temes de gran importància com la sanitat o els serveis de bombers. És clar que qui nota més aquests problemes són els que vivim a una zona “fronterera” i per això i perquè estem molt lluny dels poders centrals cal unir-se i fer propostes conjuntes sobre les necessitats reals de la zona, per sobre d’idees de partit o de necessitats individuals de cada municipi.Si se’n parla és perquè es treballa i perquè funciona. Si una cosa funciona és perquè es necessària per a la gent i això vol dir que, a pesar dels detractors, durarà temps. Els colors polítics de les diferents administracions aniran canviant però cap alcalde no se’n sortirà perquè no es podrà estar sense l’ajuda del grup. Els alcaldes que han decidit no estar-ne dintre hauran d’entrar-hi per no caure en la irresponsabilitat cap als seus veïns pel fet de no aprofitar les ajudes que arriben i també en la insolidaritat de rebre ajudes indirectes a la comarca gràcies a l’esforç dels pobles que sí que estan a la Taula. Per exemple, al nostre poble s'han rebut darrerament unes ajudes per a arreglar camins que, sense la Taula del Sénia, hauria estat molt més difícil de rebre. Aquests camins seran per als veïns de la Sénia i per a tots els de la comarca que els puguin usar.A la Sénia podem estar orgullosos perquè la Taula reitera el fet que el nostre poble és l’eix principal de les tres comunitats i la conca del nostre riu vehicle d’intercanvis col·lectius i culturals. La Taula posa una mica més al nostre poble al mapa i ens ratifica la importància que la nostra gent ha tingut sempre en aquestes terres.Així és que hem d’esperar que la Taula del Sénia funcioni i que duri molts anys.

TORTUGES LINXS I MICOS

2009-01-05T20:17:00.001-08:00

Leopoldo Abadia va fer la cronologia de la crisi cap al mes de maig, quan ningú no en parlava. Ho va enviar als seus amics, aquests a uns altres i la història es va fer tan gran que finalment va haver d'admetre la seva paternitat i ara s'ha convertit en un personatge de referència per explicar el que passa. La clau del seu èxit: donar les pautes del que ha passat però d'una forma tan entenedora que fins i tot els que no en sabem ho vam entendre. Ens va explicar per què i com es donaven les hipoteques d'alt risc que ell anomena NINJA (inicials en anglès de gent que no té ingressos ni treball fix, ni possessions). Tot i entendre-ho, mai no hauria pensat que ens afectaria tant de prop i, sobretot, mai em podré explicar per què alguns dels que tenen més responsabilitats i són més llestos no van fer res. La idea de la globalització se n’ha anat en orris i amb ella totes les bones paraules de distribució de riquesa al món, i ens hem quedat en aquesta immensa estafa que Abadia defineix molt bé. (Vegeu: http://leopoldoabadia.blogspot.com/)I a l'esclat de les hipoteques s'ha ajuntat la pujada de les matèries primeres per l'especulació. George Soros és conegut entre els esperantistes perquè deu ser l'únic ésser humà que s'ha fet ric gràcies a l'esperanto (quan era jove va sortir de l'hermètica Hongria comunista per anar a un congrés esperantista a Holanda i ja no va tornar) i en el món de les finances pel seu descomunal poder d'inversió capaç d'haver estat l'artífex de grans cracs borsaris a Europa i Àsia. Fa cosa d'un any va sortir i va dir que el petroli arribaria als 200 dòlars i jo ja vaig tremolar. El petroli es va triplicar sense raó aparent i de ben segur, mentre omplíem els dipòsits amb gasolina cara anàvem posant uns centimets a la butxaca del linx de les finances, el sr. Soros.Mai no he entés com funciona la borsa. Un dia em van contar un conte que em va fer entendre el que passa amb els petits inversors. Diuen que arriba un senyor a un poble d'Àfrica disposat a comprar micos i paga 5 euros per cadascun. La gent s'anima, comença a caçar-ne i l'escassetat els fa pujar i pujar fins que arribem a pagar-se a 50€. El senyor se'n va i deixa l'ajudant, que, passats uns dies, reuneix tot el poblat i els diu: “Tinc micos a 50 euros però us els puc vendre a 35; vosaltres us els guardeu i quan vingui l'amo, els hi veneu per 50”. Tots van veure el negoci clar i van tornar a comprar els micos a 35 euros. L'ajudant va desaparèixer i la gent del poblat es va quedar amb uns micos que no valien res i pels quals havien pagat un dineral. I es que costa d'entendre que una acció de 10 euros arribi a pagar-se a 60 i quan baixa a 40 ja sembla una ganga.

CRISI O UN MON MILLOR

2009-01-05T20:16:00.001-08:00

Corren temps en què sembla que el món s'acabarà. Les notícies dels mitjans sols tenen un titular: “ Crisi”; i jo em pregunto: ¿on està la crisi en un món en què cada vegada vivim millor, amb més anys de vida i on es guareixen malalties que abans eren mortals, en què ho tenim gairebé tot? Espanya ha tingut un creixement d'un 3,5 de mitjana anual; i ara ¿per què aquest país, que ha crescut com mai en les últimes dues dècades, tingui un refredat ja sembla que s'ha d'acabar tot?Hem construït un món tan meravellós a base de targeta de crèdit, de benestar profund i durador, d'egoisme accentuat, de consumisme i de llençar-ho tot a les escombraries (menjar, neveres que estan velles, canvi de model de cotxe cada cinc o deu anys etc.) i així anem fent un univers on estem destruint la natura diàriament. Això sí que és crisi. On està la crisi és en els valors, en les famílies, en l'amor, en els sentiments. Ara resulta que les parelles se separen menys per les hipoteques i la crisi, o sigui que l'amor és qüestió de money. L’última estadística diu que un 47 % de famílies destinen el seu ingressos a la hipoteca. Si fa 20 anys algú hagués vist aquesta xifra hauria dit: “ Estem bojos “. No estem bojos, però sí que ens toca passar de tant en tant pel psicòleg. Solament sabem gastar i gastar, som uns consumidors compulsius animats pels mitjans que ens enamoren per a gastar fins a l'últim euro. La premsa incrementa les seves col·leccions o promocions, o els bancs, regalant vaixelles, ens aclaparen per tal que el diner corri. Quant paper llencem tot el dia! L'altre dia se'm va ocórrer una idea genial per a la nostra comunitat: deixar en una taula la premsa del dia anterior i compartir-la amb tot el veïnat. Més o menys em van dir: “Quina ximpleria!“. I després volem reciclar? Com, llençant la cultura a la paperera?. L'altre dia em deia un dels homes forts dels socialistes del poble “ A casa meua tenim tres cotxes, tres despeses, tres assegurances; si no els tinguéssim, gairebé tindríem un sou. “ El que està clar és que hi ha un canvi de tendència, però n’aprendrem, d'ella? Les noves generacions sabran prescindir del cotxe, de l'ordinador i del mòbil?.Crec que és moment d'asseure's a reflexionar, que és moment de veure el que tenim: salut, amor i moltes coses més. L'univers ens regala cada dia molts miracles: despertar cada dia, poder abraçar-nos, caminar, passejar, viure i gaudir de petits moments. Si ho basem tot en els diners i ens creiem que la crisi existeix, l'atraurem, i si som positius, la vencerem. La crisi està en la gent que viu a l’Àfrica i es mor de fam; crisi és aquesta gent que viu per un dòlar al dia en moltes parts del món. Hem de veure sempre allò positiu. Una dada que ho diu tot: aquesta crisi començarà a millorar per si mateixa a meitat del 2009 als Estats Units i a Espanya el 2010. El més dolorós és les famílies i empreses que la sofreixen, però si això serveix per aprendre’n, aquesta crisi haurà estat un regal per a tots.

TOT SANTS

2009-01-05T20:14:00.001-08:00

El primer cementeri que hi hagué al nostre poble va estar al costat de l'església i després es va instal•lar a la Clotada, al lloc on després hi va haver l'escorxador, que es va fer una vegada es va traslladar al lloc on està ara al 1908. Fins fa poc hi havia dos cementiris, un a la vora de l'altre, el segon era per als que s'havien suïcidat o no havien estat batejats. Es dóna la curiositat que el camí del cementeri, a l'època de la República, el van arreglar els rics a pic i pala sota les ordres de les autoritats del moment i que els pins del camí els van plantar 14 voluntaris a jornal de vila després d'arribada la democràcia. El mes de novembre té una data en què els seniencs visitem els de més enllà, els nostres parents i veïns que descansen allí en pau. És clar que els que utilitzen crematoris i s'apunten a la modernitat perden l'oportunitat que els seus parents i veïns els resin i els parlin, i també que puguin veure tota la història de la nissaga familiar en un nínxol. Jo tinc un veí a Mèxic que volia tant la seva dona que dorm amb les cendres de la seva difunta al llit cada nit, i una veïna molt manaire que ja avisa el seu marit, mig de veres i mig en broma, que si quan es mor ell es torna a casar, “resucitaré y te mataré”. Y és que a això de la mort a cada lloc li donen un sentit diferent. A Mèxic, el dia dels difunts esdevé quasi com una festa i fins i tot porten el menjar favorit al difunt o familiar estimat. Un dia, un altre veí em contava que a la seva família no es parlen i que només feien les paus als enterraments i després continuaven sense dirigir-se la paraula, fins que un dia una persona va dir: “ja està be, o ens parlem sempre o no ens parlem mai!” Una altra dona me contà que dos cosins no es van tractar mai i el dia de la seva mort el destí va voler que els nínxols quedessin cara a cara. Quan mor algú tothom en parla bé: “Que bona persona que era”, “quina llàstima” i, a la millor, en vida l'hem posada de volta i mitja. Ai! Que poc justos que som! Per què no reconeixem en vida que tots som com som, bones persones? Per què no ens donem més petons i abraçades? Els fets més importants de la vida com el naixement, la comunió o la boda són una festa; i per què els funerals no haurien de ser igual? Fins algun mort ressuscitaria amb tant de xivarri. Amb el meu company de ploma, Manel Vinyals, vam visitar, per inspirar-nos millor, el cementiri el passat mes de setembre i vam veure el gran disseny de nínxols dels anys 20, 30, etc. Caminant ens van adonar que els familiars dels dos estan separats només per una columna de nínxols. Això és una bona notícia per als lectors de Lo Senienc perquè, quan morim, com que estarem tan junts, podrem escriure cada dia des del cel.

UN PARENTESI

2009-01-05T20:13:00.001-08:00

Vam aprofitar l'estada de Joaquim Celma al poble per fer un passeig pel nostre cementiri i així trobar inspiració per poder fer un article que parli de la mort i de com s'afronta en la nostra cultura. Caminant per entre els carrers de nínxols a l'aixopluc dels xiprers, ens anem adonant de la importància del cementiri en el que és la cultura i la història del poble. Les fotos dels veïns finats en ells marbres brillants permeten recordar-los després de molts anys, fer arbres genealògics de famílies complertes i mantenen viu el record tan necessari per a les cultures. Mentre la carn es va consumint en l'interior del nínxols, l'ànima roman en forma de fotografies i recordatoris en cada racó del cementiri. Potser hi farien falta més epitafis, aquestes peces úniques, imaginatives i breus que, amb poques paraules, completen la historia i la forma de ser de la persona. A Romania, a la província de Mara Mures, hi ha el que anomenen el cementiri alegre, conegut per la seva forma original d'homenatjar els morts amb escultures de colors verd, blau i vermell. Però sobretot és conegut pels seus epitafis que, amb poemes imaginatius, sempre prou respectuosos, descriuen amb una fina ironia les circumstàncies en què el finat ha deixat d'existir. De tots els que he revisat d'aquest cementiri, n'he seleccionat un que traduït seria més o menys així: “Aquí descansa la meva sogra; si hagués viscut un any més, jo ocuparia el seu lloc”. Un altre epitafi famós al món és el que diuen que té Grouxo Marx: ”Perdonin que no m'aixequi”. Només el cementiri dóna testimoni del fet tràgic però ineludible de la mort. Nosaltres en general, tendim a allunyar aquest fet de les vides i això passa cada vegada més: estem canviant la cerimònia íntima de les vetlles a casa per la comoditat dels tanatoris. I ens fa tanta por aquest fet que fins i tot som reticents, com passa ara, a tenir els tanatoris prop de casa. Però la mort forma part de la vida. Crec que una persona no és completament adulta fins que no enterra un dels seus, fins que no passa aquesta prova final de maduresa en l’existència. La tragèdia fa rebrotar els sentiments i poder atendre una persona, tindre’n cura, veure-la morir i enterrar-la és segurament la prova més gran d'amor que es pot donar a un ésser estimat. Mario Benedetti defineix la vida com un parèntesi entre dos no-res. Nosaltres, mentre esperem la sentència de mort que el destí ens té preparada des del mateix dia que naixem, anem omplint aquest parèntesi de vivències que vam formant la nostra història i la de la nostra comunitat. I moltes vegades hi posem massa problemes i angoixes, que no caldrien per un període que sempre sol esdevindre massa curt.

CONSTANCIA

2009-01-05T20:12:00.000-08:00

De Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases, resa la dita popular catalana que, tot i el doble significat pejoratiu que es pot endevinar en la paraula ase, dóna una idea de la quantitat de rucs que hi havia a les cases en altres temps. Malgrat el gran menyspreu que la cultura popular assigna a aquest animal com a cabut, amb poc seny i poc manejable, el ruc va esdevindre en un temps l'animal indispensable per a la majoria de cases rurals i masos.

També al nostre poble passava així i per això va ser un animal complementari a les curses de cavalls que històricament s'han fet a la Sénia, fins que, per l'arribada de la maquinària agrícola, van anar desapareixent de les cases i també, com és lògic, de les curses de cavalls.

Cap als anys 90 es va pensar que es podrien recuperar les corregudes de burros com a element animador de la festa. La idea va ser de Celso i va ser ell el que ens va impulsar a iniciar una peregrinació per totes les fires, masos i tractants d'animals que hi ha per tota la comarca. No hi havia burros i només les preguntes constants i reiterades ens van anar donant pistes d'on en podríem trobar.

Una vegada localitzats els animals, calia involucrar colles perquè els portessin i moltes van respondre positivament. Es va posar tot en marxa però, llavors, es va decidir fer-les a un altre lloc per no afectar els cavalls. Sigui com sigui, es va encetar la cosa i les corregudes de burros van tenir un èxit suficientment important com perquè continuessin.

Salvades algunes traves, com una infundada denúncia per maltractaments als animals, les corregudes de burros s'han mantingut i cada any han anat creixent en nombre de colles. Han donat una possibilitat de festa als més joves i crec que, amb la gimcana, és el que més ha fet moure més els joves a les festes. Ara, després de 12 anys, s'ha demostrat que no desmereixen les curses de cavalls i que, més que competència, són un complement perfecte per a fer més gran la festa i portar gent al poble.

Després d'aquests anys ja es disposa de dades interessants a tenir en compte com què van iniciar les corregudes 8 colles de les que ara en queden 4, cada any s'han incorporat i esborrat colles però la crescuda ha estat constant fins les 17 que són ara. S'han fet 72 corregudes i hi ha un ase que les ha fet totes fins ara. Abans s'havien de llogar tots els animals, ara tots els burros estan al poble el que ha contribuït a la recuperació i contacte de la gent com passava abans.

Però res d'això hauria estat així sense la dedicació, les ganes, la il·lusió que ha transmès a les colles Celso Pla, iniciador i mantenidor incansable d'aquestes corregudes. La seva tenacitat i constància han fet de les corregudes el que són avui

DORET Y DALI

2009-01-05T20:10:00.000-08:00

DORET Y DALI

Un dels actes més antics de les nostres festes és el concurs de pintura, que ja porta 37 anys i que va crear el desaparegut Josep Maria Roca “ Doret”. Aquest senienc de la quinta del biberó va participar en la Guerra Civil en terres gironines, allí va conèixer la seva dona, que era molt maca, i van muntar dos negocis d'hostaleria. Es va fer amic de Dalí i d'altres pintors que anaven al seu restaurant on menjaven de vegades gratis a canvi d'un quadre; era generós pel seu caràcter senienc i per haver estat en un camp de concentració.

Un bon dia la seva dona li va dir: “Vés-te’n al teu poble i munta un restaurant perquè aquí sempre veig el calaix buit de diners, no cobres mai als pintors ni als que no són pintors”. Va tornar Doret a la Sénia i va muntar un restaurant en societat amb el senyor Pamplona. El Trull va ser un restaurant emblemàtic d'aquesta comarca i va tenir anys de molta fama. Un dia Dalí va ser amb Doret a recollir fòssils a Vilafranca per a fer uns rellotges de disseny i aquell dia va menjar al Trull.

El nostre amic Roca, que era un senienc autèntic, va ser fundador de lo Senienc i va crear la secció “Te'n Recordes” amb històries d'antany i amb la seva descripció tan detallada. Els anys i la vida el van fer tornar a Roses juntament amb la seva família i allí ens va deixar fa deu anys, però en el record segueix present cada any en aquest regal que ens va deixar: el concurs de pintura que ha continuat en el darrers temps Joan, l'actual propietari del Trull.

Dels 50 certàmens de pintura que se celebren a Catalunya, un dels més històrics és el de la nostra població. Cada any 40/50 pintors hi participen i ja n’hi ha d’autèntics històrics del certamen com el Serrat de Vic, que hi ha participat 37 vegades, o Rodes de Palafrugell, que ho ha fet 35. Han pintat la Sénia de tots els llocs i un any va pujar a la teulada del Trull a pintar. Avui hi ha llista d'espera per a poder patrocinar un premi on Mesegué o Guàrdia són dels històrics, juntament amb l'ajuntament, que s'ha bolcat sempre en aquest concurs.

Avui la Sénia té una petita pinacoteca dels quadres que no entren en premis, que no es venen o els pintors no recullen, aquests es podrien subhastar i florir per les cases de molts seniencs.

Una vegada a l'any, a les festes majors s’olora pintura; una vegada a l'any Doret ressuscita i vola per la Sénia, ens observa , entra en la cuina del Trull com fantasma, i Dalí toca algun pinzell d'un pintor perquè el quadre guanyador sigui més genuí. Ara, fent aquest article, encara me'n recordo de tu, a la vora del foc del restaurant, parlant de la teua vida i dels teus records. Gràcies, Doret, per deixar-nos aquest gran regal del concurs.

LA GUERRA DEL ROVELLO

2009-01-05T20:08:00.000-08:00

Aquests són dies de migracions a la muntanya per a gaudir el plaer oníric de trobar un rovelló rogent i formós amagat entre unes mates i al temps que mires de reüll i en veus un altre i un altre. Per això o per matar la frustració de no trobar-ne, mentre els altres en troben, gaudint de la natura i, davant de la impotència, fer us de tradicionals trucs com cantar cançonetes per veure un senyal com: “Mataparent, mataparentó dis-me on està el rovelló”

En els meus anys d’infantesa a Castell de Cabres, recordo que en aquesta temporada i havia una gran animadversió cap als que venien de la plana (per nosaltres eren de la plana tots els que venien de més avall de la Pola) a buscar rovellons. Recordo que els més bel·ligerants llençaven les ovelles el divendres i dissabte cap als pinars més pròxims a la carretera amb la intenció que es mengessin i trepitgessin els bolets abans de l’arribada dels intrusos saquejadors.

Els més pràctics intentaven buscar una solució que permetés treure rendiment dels visitants en base a fer vedats privats. La idea del vedat anava sorgint amb la mateixa força l'any de bona collita com es esvania els anys de seca.

Aquest problema entre la ciutat i el camp va ser provocats per la industrialització, la festa dels dissabtes i diumenges, els cotxes i les cistelles de rovellons immaculats estratègicament col·locats a la gasolinera de la Sénia per incitar al personal a consumir gasolina. Els 600, 2 CV i 4L envaien els boscos i els pobles trencant la tranquil·litat i la impertorbable rutina dels llogarencs.

Les reivindicacions de la gent de la serra es fonamentaven en base dues qüestions fonamentals i no faltades de raó:

El dret a la propietat amb frases similars a “I si nosaltres baixéssim i els collirem els raïms del seu hort els agradaria?. L’altre, més dramàtic, es sustentava sobre la dificultat de supervivència a la zona i podria ser un discurs similar a “Si una vegada que tenim una cosa per guanyar-nos la vida i venen vostès i ens la prenen, què hem de fer?

Les coses van anar com era previsible en aquella època, els de la serra no van poder sobreviure i van haver d’emigrar a la plana a guanyar-se la vida treballant a les fàbriques. Vam pasar a formar part del col·lectiu dels de “Per amunt”, vam integrar-nos i ara, quan hi han rovellons, agafem els cotxes a primera hora del matí per anar a buscar rovellons i envair la impertorbable rutina dels llogarencs.

Ara mentre busquem bolets ja no ens considerem uns intrusos i els pocs que queden al poble veuen en l’arribada dels rovelloners un forma de guanyar-se la vida a base de servir dinars i llogar cases.

Les coses canvien i ho fan ràpid. Curiosament el mateix l'artilugi de 4 rodes, quasi demoníac en altres temps, es ara la salvació de les economies de la serra i ja pocs se'n recorden que va ser la causa principal de la guerra del rovelló.

PALLEROLS

2009-01-05T20:06:00.003-08:00

Un any més, els seniencs i les senienques es van bolcar a preparar la gran festa que, un mes abans, ja comencen en forma de preparació de plantilles o motlles del que serà la catifa de cada carrer.

Quan la Sénia desperta, quan surten les primeres llums del dia, el poble es dedica a preparar la gran festa. Els nens, els joves i gent de totes les edats es bolquen a adornar els dotze carrers del recorregut. Posen flors, serritja i “caragolillo” tenyits i, a poc a poc, van fent, amb amor, artesania i dedicació, les catifes. Els carrers no són carrers, són obres d'art. Deien que aquesta tradició pot desaparèixer, que els que fan els carrers són gent major però només de veure nens, nenes i adolescents com ajuden es constata que aquesta tradició no morirà mai.

A la tarda arriba l'apoteosi final, fotos i més fotos a la Verge: per una vegada a l''any la posen gairebé negra; després missa i processó. Autoritats, banda, nenes i nens de la comunió i la nostra Verge passejant majestuosa al costat de la Confraria de les dones de Pallerols, que vesteixen amb les seves mantellines, “peinetes”, les seves teules, que dóna gust veure-les i admirar-les. Són la flor beneïda d'aquesta processó.

Els seniencs treuen els seus millors vestits per celebrar aquest dia, el millor dia de l'any. Aquest dia l'ambient del poble torna a ser el del poble d'abans, tots sortim al carrer com abans, a conviure amb els veïns fent catifes, a passejar pel poble per a veure els carrers adornats, a veure la tradició de la processó. És el moment màxim de convivència entre veïns.

Mirem la verge i ella a nosaltres, i un se sent l'orgullós de ser senienc escoltant la banda i passejant la nostra Verge. Hores després de la processó em trobo a una de les dones de la mantellina, em diu que de tan maques com anaven les haurien de treure a l'Interviu. Jo penso que sí, beneïdes com no per la Mare de Deu de Pallerols.

L,OPERA

2009-01-05T20:06:00.001-08:00

Recordo que fa uns anys vaig parlar amb un senyor de la Riba. La Sénia va ser una plaça paperera forta i en trobar-me amb algú de la Riba, era inevitable parlar de paper. Ell era un expert en aquests temes i em va donar la seva opinió del perquè les papereres de la Sénia havien tancat: “Una vegada vaig parlar amb un empresari de la Sénia i me va explicar que, entre setmana, se n’anava a veure l’òpera a Barcelona! Una fàbrica de paper no pot anar mai bé si l’empresari se’n va a veure l’òpera a Barcelona.” Se suposa que el Liceu no va tenir res a veure en el tancament de les dues papereres però sí, com me va explicar després, la falta de sacrifici i de voluntat per salvar una situació delicada del sector paperer en els anys 70 i 80.La Riba va tenir i té en el paper l’únic sector industrial i això els va obligar a lluitar per mantenir-lo, posant-hi sacrifici i idees, incorporant-hi nous productes, etc. En canvi, a la Sénia ja s’havia descobert que, amb la fabricació de mobles i pinzells, hi havia molt més camp per anar incorporant les iniciatives empresarials de la gent a causa de les possibilitats de mercat i de la poca inversió que es necessitava inicialment. El sacrifici segurament es va concentrar més en aquests sectors i les fàbriques de paper (herència dels àrabs i insígnia industrial del poble durant dècades) van tancar, es van malvendre i van deixar obsoleta l’enganxina que portàvem als cotxes que deia: “De la Sénia són excel·lents: paper, oli, mobles i pinzells”.Diuen que la crisi del moble sol arribar dos anys després de la que afecta la construcció perquè se suposa que els pisos que es venen necessiten un temps per omplir-se; però aquesta sembla que afectarà tots els sectors i en un temps rècord. L’especulació indecent que les oligarquies econòmiques estan fent de les matèries primeres unida a la més gran estafa a nivell mundial (o sigui globalitzada, com ha de ser en aquests temps que corren) made in USA en el sector financer, estan creant un horitzó d'incertesa realment preocupant.La cosa no pinta gens bé i segurament vindran temps difícils que obligaran a fer sacrificis, a prendre decisions d'aquestes que fan mal a l’estómac, a repensar tot de nou i a lluitar molt per trobar el camí de sortida que permeti superar la crisi. Com a la Riba als anys 70/80, ara el nostre sector principal és el moble, no tenim gaires altres opcions i no s’hi val a badar.Les crisis són com una malaltia que afecta els que tenen menys defenses. Com a la natura, elimina el dèbils i enforteix els que resisteixen. Esperem que la crisi que s’albira serveixi perquè les empreses en surtin reforçades i per continuar amb un sector del moble de referència arreu, com ha estat fins ara. Superada la crisi tindrem fàbriques fortes, amb futur, que permetin, fins i tot, que algun empresari pugui anar a veure -entre setmana- l’òpera a Barcelona, .

REFREDAT AL MOBLE

2009-01-05T20:04:00.000-08:00

Gerro d'aigua freda quan salta la notícia de la regulació d'ocupació de 67 treballadors dels 320 de l'empresa Antaix en les dues indústries establertes, una a la nostra vila i l’altra a Amposta.

Una indústria de creixement imparable des dels anys 80 i que ara ha ensopegat (com tot el sector) amb diversos factors: crisi de consum, descens d'exportacions, nous competidors (entre ells el producte xinès) i sobretot la crisi de la construcció, que afecta molt el moble.

A pesar que els seus productes en el 2007 van sofrir una remodelació per a augmentar les vendes, s'han trobat amb la crisi que ha començat i que de moment no té data de recuperació exacta. En tots els sectors plouen males notícies com que aquest mes les vendes de cotxes han baixat un 30 %. Antaix ha pres una decisió no fàcil però tal vegada necessària per a sobreviure.

Una empresa que en dues dècades ha passat de no res a ser la número u d'aquestes comarques i capdavantera a Espanya, potser té una assignatura pendent en el moment de deixar a uns directius manejar-la i els seus propietaris tal vegada van confiar massa en ells. És difícil prendre decisions i ells la van prendre pel bé de l'empresa. I si hagués sortit bé....

Cal ser realistes, es presenten temps de canvis i les empreses que vulguin ser competitives i passar aquesta època de crisi hauran de ser imaginatives i valentes. De grans crisis, sempre n’han nascut grans imperis. Cal posar a les coses sentit comú, l'empresa ha de continuar la seva marxa i les decisions són per a salvar-la, mantenir-la i fer-la avançar.

També cal destacar que estem en un món global, on s'hi produeixen canvis molt ràpids. Ikea abans no era ningú a Espanya i ara és un gran competidor. Sóc positiu pel fet que, al nostre poble, en la indústria del moble, sempre s'han superat les crisis, i sempre hi ha hagut emprenedors que de no res han fet grans empreses com les que hi ha ara. Però també cal tocar de peus a terra, vénen tres anys durs per a una de les economies més endeutades del món, la nostra.

Sols puc dir que la cultura d'empreses petites i grans com les papereres, Bellaubi o Pamplona van deixar escola i van contribuir a fer de la Sénia el que és avui en dia. Gràcies a Antaix molta gent se n'ha vist beneficiada.

Ara arriben temps de canvi. És com quan tenim un refredat que hem de trobar medecines i especialistes per a diagnosticar i tirar endavant els canvis necessaris. Desitgem que aquesta empresa i tot el sector puguin sortir del sot de la crisi i tornar a ser empreses capdavanteres.

I tant de bo la malaurada falta de feina faci que treballadors valents emprenguin el camí de crear noves indústries.

EL BOMM DE L,HABITATGE

2009-01-05T20:03:00.001-08:00

Fins fa poc Espanya ha estat el primer país del món en consum de ciment, s'han construït en els darrers anys gairebé les mateixes cases que als Estats Units. Mentre a Alemanya els compradors eren un 20 % i la resta llogava, aquí era tot el contrari; el 80 % eren compradors i d'aquests, a Madrid, la meitat ho feien per a especular comprant ara i tornar a vendre molt més car. El boom del maó ha explotat i ja no es venen pisos com abans. Hi ha alguna cosa que no quadra: si avui es pot comprar un apartament de luxe de dos dormitoris en els Alps Suïssos per 180.000 euros, com és possible que aquí, els pisos, siguin més cars si els salaris que tenim son la tercera part. Jo tinc a Puebla, la tercera ciutat de Mèxic, un pis que dona als dos carrers de la plaça principal que va costar fa tres anys l'equivalent a 20,000 € i els preus es mantenen semblants en l'actualitat. A pesar que els sous sous a Mèxic són una tercera part dels nostres, la gent paga molt menys per l'habitatge i amés tenen el super-avantatge quan se'ls descompta de la nòmina cada mes l'import del préstec per a la casa i a un interès molt bo.Espanya, Noruega i Estats Units són els països que mai han baixat el preu dels pisos mentre altres com Japó, per l'esclat de la bombolla immobiliària, porten una dècada sense recupera encara la seva economia. Aquí, mentre el govern ara vol promoure construir habitatges oficials quan hi ha mes d'un milió d'habitatges sense vendre. Aquestes són unes dades reals d'una especulació permesa pels mateixos compradors que adquirien pisos als preus que demanaven els venedors i no pensaven que una hipoteca de trenta anys o més, és gairebé mitja vida. Avui hi ha persones que fan miracles, per a poder pagar un pis han de tenir dos treballs, el normal i el de cap de setmana i, a les capitals, amés llogar alguna habitació. En els cinquanta i seixanta quan un es casava es posava a viure a casa dels pares o sogres, a poc a poc s'anava fent la casa, demanar algun crèdit tal i com s'anava construint la casa. Era una cosa gairebé prohibitiva, es feien les coses a poc a poc, amb seny. Si la casa es trigava a construir cinc anys no passava res. Avui es compra pis complet moblat i sense temor, ja ho pagarem, queden trenta anys. Es viu al dia al límit i potser veurem molta gent en les sales dels psicòlegs, perquè no aguanten l'estrès de pagar un hipoteca, un cotxe, el darrer artilugi de la tecnologia o les vacances de cada any. Amb tantes preocupacions mols tindran que dormir amb pastilles mentre, algun rodamón sense casa i sense hipoteca, dormirà plàcidament sota un pont. Els pisos a Espanya mai han baixat però ull que aquest ritme que es duu en el nou consumisme potser faran patir moltes famílies i es pot entrar en una catarsi necessària per a tornar a començar de nou sota un altre horitzó.Com és possible que pugin els preus dels pisos, l'euro, els aliments el petroli i hagi una per a poder aguantar això i molt mes. Crec que hem perdut una mica el seny, no toquem prou de pus a terra però aquesta crisi que acaba de començar potser ens posarà cadascú en el nostre lloc. Jo sóc optimista, potser nosaltres no ho veurem però, al pas que anem, molts dels horts avui gairebé tots abandonats potser estaran, no sabem quan, altra vegada conreats per de nous agricultors que diran, vull pau i una nova vida.

TREMPERA

2009-01-05T20:02:00.001-08:00

No recordo que mai hagi viscut un moment d'èxtasi col·lectiu com el que veig en els meus conciutadans cada cop que guanya el seu equip de futbol. Només una vegada vaig notar alguna cosa semblant al clímax en el partit que va jugar el Barça contra el Goteborg i on, després d'anar perdent 3 a 0, van remuntar amb 3 gols de Pitxi Alonso (el de Benicarló) i amb una tanda de penals que encara avui es recorda. Recordo que al bar, després de la tensió, es va produir un ambient d’eufòria, de nirvana col·lectiu, que va esclatar quan Urruti parava el darrer penal. Puyal repetia apassionadament “Urruti, t'estimo!” i tots nosaltres hauríem travessat la pantalla per abraçar-lo i petonejar-lo.No he aconseguit altres experiències similars, però, no obstant això, he de reconèixer que puc estar-me hores i hores mirant com una colla d'homes amb pantaló curt peguen puntades de peu a una pilota per intentar que entri entre 3 pals blancs, mentre una altra colla d'homes igualment abillats repeteixen les accions dels primers per evitar que entri. Segurament ho faig per veure si sóc capaç de trobar una llum que em permeti superar la meva frigidesa futbolera.He vist, a la recent Eurocopa, enfrontar-se països entre ells amb l'única arma possible de la pilota de cuir. Afortunadament, Europa ja no té guerres, però sí que té el futbol, on es poden dirimir tots els greuges que la història ha anat deixant al pou de la memòria. Els herois nacionals d'abans ho eren, molts, a partir de fetes bèl·liques que avui serien de dubtosa moralitat. Ara els herois són els esportistes, els que amb una actitud pacífica es guanyen el cor de la gent. Si necessitem herois, molt millor aquests que no els d'abans.I aquí, el futbol, sembla la medicina ideal per a solucionar la majoria de problemes. El progressisme, que tant el va criticar per considerar-lo la fórmula magistral, l'elixir que donava vida a la dictadura, ara l'abraça ansiosament com a bàlsam miraculós per a calmar els dolors de la crisi. I en els que semblen moments baixos de la unitat nacional, tenim la Viagra futbolera: es potencia la selecció nacional, s'apel·la a l'orgull patri i al poder del mascle hispànic; la selecció guanya i tothom surt al carrer enfervorit, tirant petards i cridant viva Espanya.Els romans ja deien que el poble el que vol és pa i circ; nosaltres, que tenim el pa més o menys solucionat, necessitem el circ del futbol. I és que, potser li estic pegant massa voltes: al final el futbol és un joc i segurament poca cosa més. Un joc que té la virtut d'il·lusionar a la gent, de provocar aquesta trempera col·lectiva que ens engresca en la vida. Fins al mes que ve.

COMPTE DE ZEBRES

2009-01-05T20:01:00.002-08:00

Associació, consorci, agrupació, col·lectiu, joint venture, etc. són paraules que darrerament s’associen molt al món empresarial. La globalització, les noves tecnologies i l’extraordinària competència que arriba d’arreu obliguen a replantejar totes les estratègies de futur cap a la col·laboració entre empreses.Com que a Catalunya la base empresarial ha estat basada en l’individualisme, sempre ha disposat d’una economia forta a base d’empreses petites, familiars i dinàmiques. Segons sembla, la nostra virtut podria ser el nostre problema i com que no es veuen suficients canvis de cara a fer unions, no hi ha xerrada, article o llibre on no es recalqui la necessitat de col·laborar.Al nostre poble es estem acostumant a noms com FECOSE, CEMS. FECOMS, que són associacions d’empreses (en la majoria de casos competència) per a treballar conjunts amb un fi comú. No és un tema fàcil perquè els que fan el mateix que nosaltres són els que cada dia ens intenten prendre clients i, tot i això, fem una associació per ajudar-los. Avui hem recorregut un gran camí i hem arribat a tenir unes associacions amb unes fites que haurien estat impensables fa vint anys.Hem de reconèixer que, al final, les associacions aquestes les fan funcionar 4 o 5 persones que, normalment, es carreguen amb tota la feina i la responsabilitat. Deixen hores del seu propi negoci per fer funcionar una associació i ajudar els altres. Per això és de valorar el que fan i també entendre les dificultats per les quals poden travessar, com és ara el cas de la FECOSE.Des del meu punt de vista, la Sénia necessita una organització de comerciants vigorosa, amb idees noves i plans estratègics per desenvolupar el comerç; perquè l’activitat econòmica està més interrelacionada del que ens sembla i la FECOSE ha de jugar un paper important en el desenvolupament dels altres sectors: agrícola, industrial i turístic. Al món, l’economia comença a estar dominada per 8 o 10 empreses per cada sector i això els dóna un gran poder per competir contra els petits. Al nostre poble, només l’agilitat individual, el treball i la unió poden permetre la supervivència del petit comerç enfront de la gran competència a Amposta, Vinaròs, etc.Diuen que les zebres, cada matí, no han de pensar a córrer més que el lleó, sinó a córrer més que les altres zebres, tot i esperant que una de les seves col·legues calmi la fam del rei de la selva. Però, tot i la competència individual dintre del grup, una zebra mai no abandona la manada, conscient que només el grup pot garantir la supervivència.

¿ UN MON MILLOR?

2009-01-05T20:01:00.001-08:00

Warren Bufett l'home mes ric del món no utilitza l'ordinador, ni té mòbil i per a economitzar va comprar una companyia de jets privats i així viatja gratis. Són excentricitats dels que es poden permetre “estalviar” gastant molts diners. Cada any apareixen les llistes dels més rics a la revista Forbes i cada dia apareix en la premsa la crisi econòmica amb uns espanyols que fa deu anys tenien un deute en renda familiar bruta de 55,3 , avui 114, 1, fa deu anys teníem una riquesa neta de 143, 5 i avui del126,8. La cosa està empitjorant, som el segon país amb més deute; mitja Espanya està hipotecada. Mentre a Alemanya el 80% dels apartaments es lloguen, aquí el 80% compren (o es compraven). Hem construït en alguns anys més habitatges que als Estats Units i la bonança ens ha permès certs luxes: viatges de plaer, cotxe, mòbil o l'últim aparell de nova tecnologia. Però darrerament els sous no pugen i la cistella de la compra està pels núvols. El preu del petroli està disparat i es pot dir que en dos anys pujarà un 25 % més. Sembla que tot està manejat per aquests agents poderosos de la revista Forbes: el bomm immobiliari, preus de petroli i matèries primeres que han pujat un 80 % en tres anys. És pura especulació. Si a això li afegim que els seniencs ens aprofitem dels avantatges dels crèdits i targetes de crèdit és probable que peti per algun lloc. En situacions crítiques convenen reflexions i buscar respostes a qüestions com: Som conscients del tren de vida que portem?, per què un 25 dels nostres ingressos per vida no els dediquem estalviar?, per què estem atrapats en l'era de consumisme? Aquí a La Sénia es veuen cada dia mes cotxes i quins cotxes!. De vegades em paro a la sortida del poble i “ Zas, zas, “ passa un cotxe cada minut. Recordo quan es van construir els primers blocs de pisos o cases adossades, Colònia Europa, Cases de Bellaubi, Aldi, Caixa, etc. Quant ha plogut des de llavors. Ara ja no és novetat veure un nou bloc, Les construccions de darrere de la gasolinera semblen pròpies d'una ciutat. Encara me'n recordo quan el meu avi tenia els diners sota les rajoles, quins temps aquells. S'estalviava de cara a un futur,, per als fills, estalviar per a fer-se una casa. Ara s'estalvia per a fer una hipoteca per a tota la vida, són els nous temps on la tecnologia i el consumisme ens tenen atrapats. Fa pocs dies una amiga em deia: “ No puc viure per a pagar la hipoteca tinc dues ocupacions i dormo en el sofà doncs tinc la meva habitació llogada “. Jo li vaig donar solament dos consells: “ Busca't un home ric o vés-te a viure al meu poble, allí els costos són més barats i a més hi ha horts que t'arrendaran gratis, hi ha bon oli i bona gent”.

joaquin-manolo @ 19:41

MES COLONIA QUE SABO

2009-01-05T20:00:00.001-08:00

La falta d’aigua a Barcelona, ha fet revifar el debat sobre l’aigua i, amb ell, una sèrie de preguntes que comencen a ser ja històriques: De qui és l’aigua?, fins on ha d’arribar la solidaritat?, i la responsabilitat?, per què no es pot aprofitar l’aigua que para al mar?. Els de València miren a l’Ebre i els de Barcelona al Roine, però coincideixen tots en la necessitat d’aprofitar l’aigua que es “perd”. La Sénia ha estat un poble vinculat estretament a l'aigua. Per una banda el riu va possibilitar la creació de petits negocis que després van créixer i que, sens dubte, van iniciar la cultura industrial, sense la qual, no hagués estat possible el desenvolupament posterior. En temes d'infraestructures (si comparem possibilitats amb l’envergadura de l’obra) crec que podem assegurar que la conducció d'aigua que es va fer per sota el poble, que ve del riu i que porta aigua a 5 conjunts de font-aveurador-safareig, és l’obra més important que ha tingut el poble en la seva història. Per l’altra banda, també tenim experiència en defensar els drets sobre l’aigua. Als anys 60 el poble va tenir que lluitar per defensar aquests drets als tribunals davant Ulldecona que, amb la construcció del pantà, pretenia assegurar-se tota l’aigua saltant-se els drets que tenen els pobles depenent de la proximitat al naixement del riu. El poble és va unir (no hi ha res que uneixi més als pobles que un enemic comú), va lluitar i, amb una sentència històrica del Tribunal Suprem, va vèncer. Les causes de la falta d'aigua no les trobarem només en la seca. El desplaçament de la gent de les zones on hi ha aigua a les que no n'hi ha, el creixement de la població i un estàndard despòtic social de cosos inodors rebatejats amb perfums cars, poden ser altres causes. Vaig viure la meva infància en un poble sense aigua corrent i on, el portar el aigua en cantis pesats de la font, era raó dissuasòria suficient per a evitar qualsevol temptació d'ampliar les àrees de neteja més allà de la cara, mans i peus. L'olor formava part de la personalitat de l'individu i era una senyal d'identitat acceptada per la societat. Estic convençut que érem capaços de conèixer a cadascú només per l'olor.Gastes més en colònia que en sabó, es una frase del argot popular per referir-se a una persona poc aficionada la neteja i que, a base de colònia, dissimula els seus olors corporals. Crec que podria ser una bona base per a què alguns estaments, per fer front a la seva ostentosa inoperància, falta de planificació, previsió i servitud a l'ingrés fàcil de la totxana; podrien usar per pal·liar la manca d'aigua. Una campanya contundent que arribés a la població, amb una frase molt descriptiva: “Gasteu més colònia que sabó!”.

LA SENIA UN PAIS

2009-01-05T19:59:00.001-08:00

Fa uns anys pujava en taxi de Vinaròs i el conductor em deia: - En aquest poble hi ha molts diners, quantes fabriques hi ha? . - Hi ha fabriques , indústries, empresaris, mansions que semblen les cases de les estrelles de Hol•lywood, famílies que tenen un segona casa en Peníscola, Vinaròs o altra població costanera. Em consta que són mes de 150. Fa anys , dècades, des que Franco vivia es diu la mateixa frase "Això del moble petarà”. Hi ha hagut crisis petites i grans i de totes s'ha sortit. Van haver imperis com Bellaubí i Pamplona, han nascut noves empreses d'altres sectors, a més de les botigues de mobles que són el nou boom d'aquests últims anys. On està la crisi? . S'ha passat d'uns iniciadores del moble ( Gasco-Jornet, Mesegué, Prades ect) que es van aventurar a provar fortuna i des d'aquells anys , gairebé mai ha faltat treball. Els de la Tinença , els andalusos i la nova estrangeria de països de l’est i altres països han fet créixer més a la indústria del moble amb la seva mà d'obra. La Sénia " País del Moble ", més que un país, un fenomen que per molts estudis que mirem no té explicació que un racó del món hagin florit tantes indústries com rovelloneres. Ara arriben nous temps el moble xinès, els hipers de moble "Ikea" que té previst muntar 32 centres a Espanya i dos molt a prop (Tarragona i Castelló). Com afrontaran els empresaris locals aquesta nova dimensió?. Aquí hi ha enginy, ímpetu, tradició però la competència cada vegada és mes feroç. Setanta anys on la indústria del moble ha anat de menys a més, una història que en aquesta publicació ha recollit Antonio Michavila, amb les seves històries d'alguns empresaris, una història que es perpetuarà depenent de com en els propers anys afrontessin els nous canvis, que seran grans. La indústria del moble d'aquesta vila segueix la seva bretxa d'expansió. Fa pocs dies em comentava un empresari que estava col•lapsat que no podia servir noves comandes fins a dintre de tres mesos. Que segueixi així aquest ritme!. Serà apassionant veure els nous temps i com aquests empresaris que, per molt criticats que hagin estat per tenir xalets, mansions, Mercedes, etc., han fet gran a aquest poble i que a moltes famílies els han aportat riquesa i benestar. Som grans , ahir , avui i demà, amb permís dels xinesos i dels suecs de Ikea .